Mai m’he preocupat ni poc ni gens del seguiment que té a casa nostra el certamen anual del Festival de l’Eurovisió. Allò que sí que tinc prou present, en canvi, és que en el decurs de la meva infantesa a tot allò que desprenia una petita flaire europeista se’l vestia amb un tel extremadament cerimonial. Tant és així que en aquells temps, el simple fet de derrotar la Unió Soviètica a l’Eurocopa de l’any 64 o que el Morrosko de Cestona (Urtain) amb un parell de nates ben donades, amorrés a la lona un púgil alemany que en feia dos com ell, va convertir-se en una odissea que ens feia somniar amb una entrada ràpida i imminent al mercat comú. El que ja no recordo tant però, fou el rebombori social (que vaig saber a posteriori) que va crear-se entorn d’un “soñador de pelo largo” de l’extraradi de Valladolid que pretenia presentar-se al Festival de l’Eurovisió tot cantant en un llemosí arregladet fet a la manera de Barcelona. La polèmica ben aviat va quedar tancada tot trobant-li un substitut de manera immediata. L’escollida per disfressar tot el desori identitari que s’havia creat fou María de los Ángeles Félix Santamaría Espinosa, una artista també de l’extraradi de Valladolid, però que va executar de manera magistral un “La, la, la” amb una dicció tan perfecta com la que devia haver tingut el mateix Francisco de Quevedo més de tres segles enrere. A la ciutat de Londres, Espanya va presentar aquesta noia tan desimbolta i minifaldillera que fins va guanyar el primer premi del festival. Un any més tard, Salomé a Madrid repetia l’èxit de Massiel, si bé va haver de compartir el primer lloc amb el Regne Unit, els Països Baixos i França. En aquesta ocasió –ironies de la vida i de la moda– l’emblemàtica i nostrada cantant de sardanes, no va vestir una minifaldilla, sinó un model de Pertegaz que pesava catorze quilos generosos...
Admeto que, tot i els retocs d’imatge, de qualitat i argúcies de tota mena que la tecnologia s’ha encarregat d’introduir al Festival d’Eurovisió, el meu interès pel tema no s’ha vist pràcticament incrementat; m’he limitat a llegir les cròniques periodístiques que hom n’ha pogut fer entorn de la sociologia, l’enfaristolament i la fanfàrria que envolta l’espectacle i poca cosa més...
Tot i això i amb tots els peròs que hi vulgueu afegir, el motiu d’aquesta nota sí que té quelcom a veure amb el festival. Fa ben poc, he sabut que a una petita població del nord d’Islàndia, Húsavik, s’ha creat un petit museu entorn d’aquest esdeveniment anual. Des d’aquí i, com a neòfit en la matèria, també em sento incapaç de qualificar ni la qualitat ni la quantitat del material que acull la mostra. El que sí que m’ha cridat poderosament l’atenció són els 13.000 euros que hi ha aportat el Govern d’Islàndia per fer-ho possible, als quals cal afegir uns 7.000 més fruit d’una subscripció popular... Algú de vosaltres creieu que als nostres verals amb poc més de 20.000 euros podríem fer res de res? Aquí funcionem a còpia d’anar afegint zeros a la dreta i avall tartana. Si en un dels estats més cars del món això ha estat possible sense gairebé gratar-se la butxaca implica que, a casa nostra, alguna cosa no acaba de rutllar? O que potser rutlla d’alguna altra manera que ningú explica? Estic ben convençut que aquí, amb 20.000 euros, no n’hi hauria ni per pagar les quatre teules on aixoplugar la trompeta de Rudy Ventura.
