558 Adeu nocturn,Josep Ramon Bach_950x634
 Adeu nocturn, Josep Ramon Bach. || J. MUNDET
13/03/2020 Opinió
Estimat Jota Erra,
Miquel Desclot

Divendres de la setmana passada t’escrivia, com tantes altres vegades, fent safareig sobre certes novetats de les lletres nostrades, però mentrestant tu ja te n’havies anat a la francesa a l’hostal de Sant Pau.


Ara que sé que ets a l’habitació E 108, t’escric amb la certesa que ja no em llegiràs en aquest món, però qui sap si des de la nova dimensió que t’espera no tindràs accés al correu intergalàctic.


Em va fer estrany que no em responguessis de seguida, com sempre havies fet, però vaig pensar que potser éreu a Móra o voltant per la rodalia. La veritat és que aquell cap de setmana, que teníem celebració a Fontclara pel primer aniversari del nostre nét Llorenç, no hi vaig donar més voltes. Però dilluns, quan la Teia va tornar de la biblioteca dient que l’Anton Carbonell no es podia posar en contacte amb tu perquè estaves malalt, ja em vaig alarmar. I vaig trucar de seguida a la Mercè, i em va posar al corrent de tot, que era molt i massa.


M’hauria agradat poder parlar amb tu i acomiadar-nos com cal, però la Mercè em deia que no estaves gaire visitable, i jo us ho vaig respectar. Ahir, però, després de tornar a parlar amb ella, vaig decidir que, fos com fos, et vindria a veure encara que tu no em veiessis. No sé pas si, entreabaltit com estaves, em vas reconèixer del tot, i això que et vaig acompanyar una bona hora i mitja.


Quan era allà va arribar l’equip mèdic i, per a sorpresa meva, no em van fer fora, de manera que em vaig quedar en qualitat de quasi familiar, al costat de la Mercè. El metge en cap, un home de mitjana edat que em va semblar particularment amable i enraonat, va intentar parlar amb tu, però només aconseguia arrencar-te algun monosíl·lab borrós. Allà ja ens va quedar prou clar que havies arribat a un punt de no retorn. Un punt de mal passar per a tu i de mal empassar per a nosaltres.


Quan jo vaig marxar, acabaven de penjar a la porta el cartell de “Visites restringides”. Ja no parlaràs més ni ens sentiràs més.


Com que no te la vaig poder dir de viva veu, doncs, et recito ara per canal intergalàctic aquella cançó que vaig imaginar per a la veu del teu alter ego, el savi Kosambi, deu fer una quinzena d’anys, i que ara em sembla escrita per a aquest moment:

Cançó nocturna de Kosambi
                      
  A Josep-Ramon Bach
 
A la carena hi ha el repòs,
la pau s’atenda dalt del coll.
 
Pujo el camí de les estrelles,
emprenc la pàl·lida sendera.
 
Els morts m’hi vénen a trobar,
m’hi reben els avantpassats.
Tots els ocells perduts hi canten,
les veus hi sonen de les ales.
 
I jo, estels, quan reposaré?
Quan guanyaré la calma, déus?


Ja te l’has guanyada, estimat Kosambi. Que els teus estels t’acullin amb el somriure que esperaves.
Una abraçada terrenal,

Miquel

Comparteix
M'agrada
Comentaris