Fa unes setmanes, en una entrevista televisiva, Gabriel Rufián, portaveu d’ERC al Congreso de los Diputados, va deixar anar una frase que, per desgràcia, descriu molt bé el moment que vivim: “Està de moda ser fatxa”. I és precisament per això que aquest article porta aquest títol.
Cada dia que passa sembla més evident que dir barbaritats amb seguretat s’ha convertit en una nova tendència social.
Si abans la modernitat s’associava al progrés, avui alguns confonen ser modern amb cridar més fort que ningú.
Les enquestes mostren un creixement notable de la dreta i l’extrema dreta.
És una tendència europea, alimentada per la por, la simplificació i el rebuig creixent a la política adulta. A l’Estat espanyol, a més, s’hi afegeix un factor addicional: entre escàndols interns i males praxis, alguns partits tradicionals han contribuït al desencís general.
Quan la gent deixa de confiar en els qui governen, les opcions més radicals sempre hi troben espai. I ja sabem qui n’aprofita el buit.
Arreu d’Europa, i també aquí, el que creix no és la vella extrema dreta de sempre, sinó una de nova: més de TikTok que de lectura, més d’eslògan ràpid que de pensament crític.
Quan la cultura s’aprima i la informació es consumeix en quinze segons, és fàcil que alguns confonguin cridar fort amb tenir raó. D’aquí ve també aquell debat tronat sobre “l’adoctrinament”. El diàleg és de manual:
–“Per culpa del meu professor soc d’esquerres.”
–“Perquè et va adoctrinar?”
–“No. Perquè em va ensenyar a llegir.”
Quan llegir o pensar es confonen amb adoctrinar, el problema no és educatiu: és cultural. I és en aquest terreny –el de la incultura i la superficialitat– on l’extrema dreta creix amb més comoditat.
Una part del jovent hi pica.
No per ideologia, sinó per instint: la necessitat de portar la contrària. Abans això significava qüestionar el conservadorisme; avui alguns ho fan abraçant discursos simplistes que prometen trencar-ho tot, encara que el que trenquin siguin llibertats i drets democràtics. La simplicitat sempre ven més que la responsabilitat.
I aquí topem amb una de les fal·làcies més repetides: “Les opinions s’han de respectar.”
Doncs no. Tothom té dret a opinar, però no totes les opinions tenen dret a ser respectades, especialment aquelles que pretenen limitar llibertats o degradar la democràcia. Respectar el dret a opinar no vol dir donar cobertura a opinions que volen restringir allò que ens permet conviure en llibertat.
El veritable risc d’aquesta moda no és que existeixi l’extrema dreta –sempre hi ha estat–, sinó que hi hagi qui la legitima, qui li riu les gràcies i qui la tracta com una opció democràtica més, quan ella mateixa menysprea profundament les regles del joc.
Les esquerres no estem per donar lliçons, però tampoc per fer d’espectadores mentre l’extrema dreta marca el ritme. Algú haurà de recordar que la rebel·lia no consisteix a assenyalar culpables a crits, sinó a construir un país decent on tothom pugui viure amb llibertat i dignitat.
La veritable rebel·lia avui –la que realment molesta a l’extrema dreta– és creure en el futur, no en un passat que ja sabem perfectament com acaba.
