Aquesta qüestió no l’he considerat mai menor, i tampoc no és nova, però cada vegada que l’actualitat literària la rescata amb algun autor que em resulta particularment significatiu, torna amb una ferida diferent. Potser perquè, com més temps passa, més difícil se’m fa sostenir la ingenuïtat de la separació entre obra i autor. En la lectura del llibre Carrer Londres 38, de Philippe Sands, editat per Anagrama, vaig incorporar al meu imaginari una escena ben pertorbadora del meu admirat Borges. La d’ell entrant a la Casa de la Moneda per fer compliments al dictador Augusto Pinochet. La ressenye perquè representa millor que cap altra l’al·legoria del desajust entre genialitat literària i ceguesa política. Borges continua sent un dels grans arquitectes del pensament literari del segle XX, però aquella escena no és un detall anecdòtic: és una esquerda que m’obliga a conviure amb la incomoditat. Llegir Borges sabent això no invalida els seus contes, però els posa sota una llum més freda, més inclement.
El mateix em va passar amb Vargas Llosa, perquè assenyalava una fractura interna: la veu literària que donava cos als humiliats, als vençuts, als que no tenen llengua, i l’intel·lectual públic que demanava submissió cultural i silenci polític. No és que l’obra deixe de ser bona –La ciudad y los perros o Conversación en La Catedral continuen sent textos poderosos–, és que com a lector ja no podia llegir-los innocentment. La lectura esdevenia tensa, incòmoda, plena de preguntes que abans no hi eren.
I no fa gaire vam conéixer el cas de l’Alice Munro, Premi Nobel de Literatura, també. Aquell silenci còmplice davant els abusos que la seua filla Andrea va patir per part del seu padastre. Aquest cas colpeja amb una força especial perquè toca el moll de l’os. No és només una ideologia discutible o una declaració desafortunada, sinó el silenci davant d’un dany irreparable. I aquí la contradicció ja no és estètica ni intel·lectual, sinó moral. Com a lector no et preguntes només què diu aquesta obra, sinó des d’on està dita. I aquest des d’on, quan esdevé fosc, contamina inevitablement la lectura.
Durant dècades se’ns ha repetit que l’obra ha de caminar sola, que l’autor ha de morir (Barthes dixit) perquè el text puga respirar. Però això només funciona mentre la vida privada no entra en conflicte frontal amb els valors humans més elementals. Quan la dissociació exigeix anestèsia ètica, ja no és una operació crítica, sinó una renúncia.
Així doncs, tornem-hi: és just no saber dissociar l’escriptor de la persona? Potser la pregunta millor seria: és sempre necessari dissociar-los? La resposta no pot ser universal. Hi ha obres que superen els seus autors perquè obren mons, llenguatges, formes de pensar que ja no els pertanyen. I n’hi ha d’altres que, quan coneixes qui les signa, es tanquen com una porta que ja no vols tornar a obrir.
El que sí que sembla clar és que la valoració literària no viu en un buit moral. Llegim amb el cos sencer, amb la memòria, amb la consciència. I quan aquesta consciència es rebel·la, no està traint la literatura: està exigint-li que siga alguna cosa més que bellesa ben escrita.
Potser, al capdavall, no es tracta de cancel·lar autors ni de salvar-los, sinó d’assumir que llegir és un acte responsable. I que el dret a admirar una obra inclou també el dret –i fins i tot el deure– de mirar-la amb ulls crítics, sabent qui hi ha darrere i decidint, lliurement, si encara volem que ens diga alguna cosa.
