El passat ple d’abril va ser una mica mogut. Un dels punts més debatuts, no exempt d’un cert grau de duresa dialèctica, va ser la moció de sostenibilitat energètica al municipi. En l’apartat dels acords, allò que veritablement compromet en una moció, només hi figuraven dos únics punts: sol·licitar l’ingrés a l’Associació de Municipis i Entitats per l’Energia Pública (AMEP) i crear una taula de treball que permeti avançar en totes aquelles mesures energètiques que condueixin a una sostenibilitat millor en l’àmbit municipal. Semblen dues propostes fàcilment assumibles per aquells que diuen tenir el propòsit de lluitar pel canvi climàtic. Però sovint la política converteix en impossible allò que per a la ciutadania és raonable i necessari.
El primer punt era ingressar a l’AMEP. Però, què és l’AMEP? És una entitat de nova creació que pretén desenvolupar accions i realitzar activitats per a la creació d’una línia comunicativa pròpia, organitzar jornades, seminaris i cursos informatius i formatius i crear un marc de treball, coordinació, col·laboració i debat entre municipis que permeti aconseguir a través de la participació ciutadana una energia més justa, més verda, més transparent, més propera i més útil per lluitar contra la pobresa energètica. Al mateix temps també vol ser una plataforma eficaç per lluitar contra els oligopolis, les portes giratòries i una energia cara, contaminant i poc competitiva. Tots aquests arguments sembla que haurien de complaure qualsevol ciutadà que sigui mínimament sensible en relació amb la sostenibilitat.
El segon punt només pretenia crear una taula de treball amb la participació de tècnics municipals, govern i oposició que permeti avançar en totes aquelles mesures energètiques que ens condueixin a una millor sostenibilitat en l’àmbit municipal. Alguns dels punts eren apostar per les energies renovables, impulsar la pròpia producció d’energia verda que ens permeti sobirania en relació amb l’ús i la distribució de l’energia, afavorir el criteri que la producció i la utilització d’energia siguin coincidents en l’espai, estudiar la creació d’una oficina municipal que pugui orientar els ciutadans interessats a utilitzar energies netes, impulsar preferentment, quan l’energia que es pretén aconseguir sigui tèrmica, la biomassa, ja que respon al concepte més complet i ampli pel que fa a l’economia circular.
A ERC sempre hem tingut el convenciment que l’aposta municipalista per les energies renovables era possible, imprescindible i necessària. I dintre d’aquests tipus d’energies la derivada de la biomassa tenia un avantatge que no podíem menystenir. Aquesta energia porta associada, a més a més, la possibilitat de tenir uns boscos més nets, cosa que permet disminuir el risc d’incendis forestals, generar ocupació i activitat econòmica de proximitat i acomplir el concepte d’economia circular de la manera més plena possible. Tots aquests lloables propòsits no devien ser prou gratificants per a l’equip de govern, ja que hi van votar en contra. Tot i admetre que segurament la intenció era dir no a ERC la veritat final és que van dir un no a les polítiques valentes que aposten per lluitar contra el canvi climàtic, contra els incendis forestals, contra les portes giratòries (de les quals els principals dirigents del PSOE i PP en són els més beneficiats), contra una energia al servei de les classes populars, contra la possibilitat d’una energia més assequible... El límit de la confrontació política no pot traspassar el llindar que suposa un perjudici per al ciutadà. Qualsevol decisió política que no tingui en el seu centre els interessos dels ciutadans és una decisió errònia que perjudica molt més la societat que el partit rival.
