Fa pocs dies que l’alcalde ens ha fet saber la seva voluntat d’iniciar un període de pràctiques en què destinarà part del seu temps a ser professor de filosofia a l’Institut Puig de la Creu de Castellar. La notícia ve acompanyada amb les respostes que pretenen avançar-se a les previsibles preguntes del ciutadà: es redueix el sou i es reorganitza el cartipàs municipal per tal que el funcionament de l’Ajuntament no en quedi ressentit. Però la decisió presa va molt més enllà de les mesures adoptades. I aquest article pretén analitzar tots els aspectes que una decisió d’aquest tipus tenen sobre tres col·lectius prou importants de la societat: el professorat, l’alumnat i el ciutadà.
No cal dir que cal respectar escrupolosament aquelles decisions preses per qualsevol individu que tenen com a base millorar, canviar, modificar o alterar la seva pròpia ocupació laboral. Això ha de ser lícit i possible, fins i tot potser convenient, tant si aquest ciutadà té una activitat pública com privada. Això no ha de ser mai objecte de crítica per part de ningú. I aquest article tampoc ho pretén qüestionar. Allò que aquest article pretén analitzar es l’oportunitat, la forma, el moment i, sobretot, la impossibilitat de conciliar la nova responsabilitat sense deixar les que vol continuar exercint de polític. I, com deia, hi ha tres col·lectius que en poden resultar fàcilment, i injustament, perjudicats: el professorat, l’alumnat i el ciutadà.
El primer és el professorat. No són poques les persones que consideren la docència com una de les activitats més fonamentals per a la nostra societat actual i futura. No només per impartir coneixement sinó per intentar aconseguir una societat integradora, amb igualtat d’oportunitats, tolerant, participativa, amb valors i inclusiva. No és poca cosa. Uns reptes que potser superen les capacitats i els coneixements de molts ciutadans, entre els quals m’ incloc. La docència no és, en cap cas, una tasca menor o marginal que es pugui compartir amb fer d’alcalde d’un poble de 25.000 habitants i president d’un Consell Comarcal de prop d’un milió d’habitants. Dedicar només unes hores a la docència quan professors amb experiència i coneixement sovint no tenen prou amb la dedicació plena sembla sincerament una falta de respecte als professionals de l’educació. El segon és l’alumnat. És obvi que és la principal víctima en el cas que el sistema educatiu sigui poc eficient i/o el professorat poc competent. I de la seva etapa formativa en dependran, en gran mesura, les seves oportunitats de futur. La responsabilitat que tots els educadors adquireixen amb els alumnes ha de ser molt gran si no volem condemnar-los a quedar despenjats d’un món terriblement competitiu i exigent. És per això que un professor poc experimentat ha de dedicar el doble de temps per preparar continguts, intentar entendre comportaments, buscar les eines pedagògiques que siguin més efectives, sintonitzar amb l’alumne i amb tot el seu món de pors, expectatives, esperances, capacitats i predisposicions. I quan aquesta dedicació s’anuncia tan parcial es fa molt difícil, diria que impossible, imaginar que el professor pugui ser útil i eficaç als seus alumnes. Compartir la docència, sobretot la infantil i la juvenil, amb importants responsabilitats i dedicacions com a alcalde, president i pare sembla un repte impossible encara que el professor sigui un superdotat (cosa que s’ha de veure). Sembla una falta de respecte, doncs, envers un alumnat que necessita i requereix la millor i la major de les dedicacions.
El tercer són els ciutadans. Aquí són molts els apartats que caldria senyalar. La primera és que una persona que, tradicionalment, ha basat tota la gestió de l’ajuntament en la seva persona, i no en el seu equip, esdevé més imprescindible que qualsevol altra. La segona és que l’epidèmia ha generat molts canvis en el funcionament orgànic i estructural de l’ajuntament que necessiten un gran nombre de nous controls i canvis organitzatius. La tercera és que l’ajuntament de Castellar té a la seva disposició més de 30 milions d’euros, una quantitat que és el 25% superior als darrers pressupostos municipals. Si en un pressupost ordinari és incapaç de generar projectes suficients per destinar tots els recursos (generant d’aquesta manera acumulació de superàvits permanents) imagineu-vos un pressupost tan gran com l’actual. Ara, més que mai, cal incorporar personal que permeti engegar molts projectes essencials per Castellar. Els diners hi són. Només ens cal voluntat, idees, capacitat i... dedicació. En lloc d’això, la persona que ho ha volgut liderar sempre personalment decideix que justament ara és el moment de pensar únicament en ell i el seu futur. També sembla una falta de respecte als ciutadans.
Quin sentit té voler formar part de l’àmbit educatiu si no es vol renunciar al de polític? Quan tingui la plaça, la deixarà per excedència? O vol renunciar a l’àmbit polític per dedicar-se al de l’educació? Les respostes que cadascú pugui donar a aquestes preguntes poden ser acceptables des del punt de vista econòmic, de la seguretat professional o de la conveniència personal, però no n’hi ha cap que respongui mínimament a l’exigència ètica.
Segur que l’esforç que farà l’alcalde per aconseguir la plaça serà important. Així ho vull creure. Però segur que serà humanament insuficient i, a més a més, no serà gens comparable als inconvenients que generarà a ciutadans, alumnes i docents.
