Fa més de 70 anys, el 10 de desembre de 1948, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans. Equitat, justícia i llibertat, vetllar per la pau i eradicar qualsevol tipus de violència són els principis sobre els que es basa aquesta declaració universal de drets que, malauradament, encara es vulneren aquí i arreu del planeta.
En aquella data Espanya no era membre de les Nacions Unides: estava vetada per haver col·laborat amb el règim nazi de Hitler i el règim feixista de Mussolini. No va ser fins al 1955, quan els Estats Units d’Amèrica buscaven noves aliances contra el bloc soviètic, que Espanya va poder-hi entrar. Però entrar a formar part de l’Organització de les Nacions Unides no és cap garantia de respectar els Drets Humans al cent per cent.
El franquisme controlava la població en general, feia ús dels mitjans de comunicació per difondre la ideologia del règim, abusava de la censura i del control de l’ensenyament i la població en general. Després de la mort de Franco, no es van depurar els òrgans de poder de l’Estat espanyol i aquest és un dels motius pels quals encara avui es vulneren alguns drets fonamentals també al nostre Estat: detencions arbitràries, tortures, abús de la presó preventiva, abús de poder...
Els dies internacionals i les llaços ens recorden que hi ha problemes globals a resoldre i que hem d’exigir actuacions als governs, per tal que prenguin mesures que ens ajudin a solucionar-los. Cal sensibilitzar tota la població en temes tan importants com la pobresa, la violència de gènere, la salut, el desenvolupament sostenible, els presos polítics, les desigualtats, l’escalfament global, l’explotació...
Un llaç vermell a la façana de l’Ajuntament de Castellar ens recorda el dia mundial de la lluita contra la sida, però també ens recorda que no podem penjar-ne un de groc demanant la llibertat dels presos polítics. Els mateixos presos polítics pels quals la fiscal general de l’Estat espanyol nomenada pel govern socialista de Pedro Sánchez demanava penes de fins a 25 anys de presó i 25 d’inhabilitació. I que finalment han estat condemnats conjuntament a un total de més de 100 anys de presó.
A diferència del que argumentava el regidor Matías de la Guàrdia del Grup de Cs al ple del 26 de novembre, per votar en contra de la moció de la CUP que demanava el suport del nostre Ajuntament a la regió kurda de Rojava i en defensa de la pau a Orient Mitjà, dient que “les qüestions del poble de Rojava no són competència nostra i no suposen fer política útil” em permeto afirmar que qualsevol injustícia ens interpel•la a totes les persones i que hem de vetllar per que els drets humans es compleixin sempre i arreu.
En el projecte d’un món millor les polítiques han de definir el què i els tècnics han de decidir el com. Però som les persones que formem part interessada d’aquest projecte i hem de lluitar per tal que els drets universals no es vulnerin enlloc. Per això cal una ciutadania exigent que fiscalitzi els polítics i els jutges.
Volem recordar que els drets humans són universals i permanents.
I que els crims contra la humanitat no prescriuen mai.
Si no lluitem per aquests drets en què ens convertim?
