Diumenge passat, 8 de març, vam tornar a viure una jornada reivindicativa, amb motiu del Dia Internacional dels Drets de les Dones.
Malauradament haurem de seguir sortint als carrers, enarborant pancartes i tenyint els nostres carrers de lila. Haurem de seguir reivindicant els nostres drets perquè –malgrat que generacions de dones lluitadores amb valentia i determinació van aconseguir amb la seva lluita fites tan importants com el sufragi femení, a més de tot un patrimoni col·lectiu de drets de què ara gaudim–, encara seguim patint discriminació, seguim tenint violència masclista, seguim tenint la bretxa salarial, segueix mancant una visió de gènere transversal en tots els àmbits, i tota una sèrie de greuges comparatius que hem de seguir denunciant i combatent.
I per si a algú li queda cap dubte del perquè hem de seguir sortint al carrer, tenim l’amenaça significativa i real de la reversió dels assoliments feministes, que tant d’esforç va costar aconseguir, ja que tenim la ultradreta a les institucions.
Tenim partits governant, o donant suport a governs, que neguen fins i tot l’existència de la violència masclista i que qüestionen els drets de les dones.
Aquí hi ha un rerefons molt greu, que ens recorda entre altres questions que cal educar els nostres infants en els valors de la igualtat de gènere, des dels primers trams educatius fins a la universitat. Hem de ser conscients del perill que suposa per a totes les dones que el partits d’ultradreta hagin entrat dins els espais de decisió.
Cal no oblidar que la lluita cap a una societat més justa i igualitària passa pel reconeixement i la perspectiva de gènere en tots els àmbits.
Tots els dies són 8 de març! I la lluita no s’ha d’aturar mai!
