588  Trumpadandy i les escombreries dinternet_1440x961
‘Trumpadandy’ i les escombraries d’internet Joan Mundet
13/11/2020 Opinió
Donald Trump i el fenomen Dandy de Barcelona
Marc Béjar

Aquestes dues darreres setmanes, el món sembla haver-se aturat per moments, angoixat per un etern compte enrere. I no té a veure amb el toc de queda ni el confinament que estem vivint arreu per culpa de la maleïda pandèmia del coronavirus. L’espera ha arribat amanida per dos noms que s’han colat en el nostre dia a dia: Joe Biden i Donald Trump. Trump i Biden. L’usufructuari i l’aspirant a nou inquilí. El derrotat i el guanyador. En l’imaginari col·lectiu de casa nostra, el dolent i el bo. O, en el fons, potser només el menys dolent. 


Mentre Trump exhibia per enèsima vegada el seu esperit antidemocràtic a Twitter amb piulades en què exigia deixar de comptar vots i es proclamava a ell mateix guanyador dels comicis a mig escrutini, el planeta amenaçava amb deixar de girar. Les redaccions dels mitjans de mig món encenien els llums amb l’esperança de conèixer el resultat d’unes eleccions que, a més de fer-nos aprendre gairebé els cinquanta estats nord-americans de memòria, han servit per recordar una realitat: alguna cosa estem fent malament entre tots per encimbellar líders i referents imprevisibles, de personalitat inestable i protagonistes d’actituds altament qüestionables.Almenys, un cop desallotjada la Casa Blanca, Trump deixarà de tenir privilegis a Twitter. Adeu a la impunitat i a les facilitats per posar gasolina a un dels motors que han explicat l’auge del seu discurs populista. La xarxa social va començar a assenyalar alguns dels seus missatges com a “enganyosos” durant el recompte, alertant sobre mentides que han tingut durant tot el mandat l’altaveu en un fòrum modern amb gairebé 90 milions de seguidors. Paral·lelament, molts mitjans estatunidencs van deixar d’emetre el discurs del republicà, que titllava de frau electoral el pas per les urnes davant uns resultats, en aquell moment, encara provisionals. Però més enllà de posar sobre la taula el recorrent debat dels límits de la llibertat d’expressió i el paper dels mitjans i les xarxes per legitimar determinades ideologies i opinions, els darrers dies mostren la feblesa de les societats actuals i la facilitat amb què algunes figures accedeixen avui al poder o acumulen quotes injustificades de protagonisme. A petita escala o en l’aparador més gran del món. A l’altra banda de l’Atlàntic o a la vora del Mediterrani. Amb cabellera rossa o sense un pèl que amagui les poques idees que brollen pel cap del protagonista en qüestió.


Donald Trump ha sigut el màxim exponent i alumne més avantatjat del fenomen Dandy de Barcelona. Abans, Pocholo i, fins fa poc, Rafa Mora. Pels que coneguin el multimilionari americà però no aquest gentleman barceloní de dubtosa categoria, el Dandy és un personatge que ha edificat la seva recent i fulgurant fama en base a una singular i jovial manera de xiular. Tan simple com una melodia enganxosa, més enllà d’un aspecte físic peculiar, per obviar la seva inexistent sensibilitat amb les dones o les seves anacròniques opinions sobre la política, Espanya i la vida.Ambdós comparteixen característiques que defineixen el seu camí. Són obertament de dretes, masclistes, rics i misògins. I, el que resulta més cridaner: han aplicat la mateixa fórmula per assolir l’insuls èxit dels nostres dies. És igual si la recepta serveix per arribar a presidir els Estats Units o per convertir-se en figura viral d’internet amb vídeos gravats amb un Nokia 3310. Tant se val si l’eslògan parla de tornar a fer gran Amèrica o d’Espanya, el rei, i allò de l’ordre i la llei. La clau és tenir ganxo, saber vendre i ser-hi. Encara que sigui per a dir ximpleries. I així ens va. Tots dos, cadascun des del seu mediocre altar, són joglars contemporanis, amb les butxaques plenes i l’amplificador d’unes xarxes que sovint han blanquejat, per inacció, les seves misèries. I tinc la sensació que, aquí i allà –des de l’enorme oceà de diferències que ens separa–, acabem sent permeables a la indecència. Tolerants davant la mentida i indulgents amb la incorrecció. Voluntàriament o no, tots tenim la nostra dosi de responsabilitat. Sigui en forma de paperetes o visualitzacions a YouTube. Amb Trump o amb el dandi ordinari i vulgar de torn. Aplaudint les ocurrències, lloant les excentricitats o rient les dubtoses gràcies d’aquests individus caricaturescs i amb tendència a la incontinència verbal que ens assalten periòdicament. 
Crec que hem acabat acceptant que preferim un bufó incapaç però que doni joc abans que algú qualificat sense cap gràcia. També, i això és el més preocupant, per arribar a les més altes esferes. En el fons, Trump és una figura mediàtica més, per a molts, construïda a l’altra banda de la pantalla. Igual que ho és avui el Dandy de Barcelona. Amb l’agreujant que el discurs d’un ha servit per ocupar una de les cadires més preuades i influents del món, mentre l’altre s’acontenta que quatre bars li obrin les portes un dimarts a les dotze del migdia amb aclamacions d’estrella i l’ampolla de Torres 10 preparada damunt la barra.

 

Comparteix
M'agrada
Comentaris