Oficialment, el dia de la marmota és el 2 de febrer. Quotidianament, però, el concepte de repetició que se li atorga ens acompanya més del que en principi podem pensar. Només cal que fem una ullada als actes que tenim automatitzats i comprovarem com n’estem, d’immersos, en aquesta diada.
El despertador que tenim damunt la tauleta ens ha estat acompanyant durant la nit, tot esperant el moment per fer-nos retornar de cop a aquest món amb el seu brunzit inconfusible. Són les set del matí. Obrim un ull i li donem un calbot al despertador en senyal que ja n’hi ha prou. Amb la higiene personal ben atesa, ens disposem a obrir la finestra de l’habitació per ventilar-la com cal, però tornem a tancar-la a correcuita en adonar-nos de la fumassa que també ens estava esperant allà fora, i que ben segur és el resultat de la crema de restes d’activitats hortícoles. Prèvia rondinada, iniciem una bugada curta que teníem pendent. La rentadora ja ha acabat el centrifugat i ens disposem a estendre la roba fora al pati per proporcionar-li un assecat natural, i perquè el sol que ja despunta la vitalitzi amb els seus raigs. Però no, la fumassa que ens saludava sarcàsticament, intentant passar el cap per la finestra a primera hora, s’ha anat envalentint i a més ja té dues companyes més petites que es refreguen pels vidres buscant alguna escletxa per on entrar. Modifiquem l’agenda i ho deixem per a després, amb l’esperança que la cosa hagi millorat.
Comptem fins a deu, respirem a fons i decidim esmorzar relaxadament a la terrasseta del porxo. Les fumeres són persistents, han baixat fins a terra i ens envolten. No esmorzarem a fora. Potser no pairíem bé uns croissants fumats, per originals que poguessin arribar a ser.
Hem passat el matí amanits d’una mena de boira baixa artificial que ha trastocat totalment les nostres rutines, a part d’haver-nos irritat inevitablement el coll i els ulls.
Havent dinat sortim a dipositar la bossa de les escombraries al contenidor i hem de fer esforços per respirar el mínim possible del fum que, de manera impune i insolent ens embolica amb remolins burletes.
En tornar de l’escola, els nens han explicat que, una vegada més, un fum emprenyador ha estat compartint malèvolament el pati amb ells.
Sopem, i quan la tele ja comença a imposar els seus efectes soporífers decidim canviar el sofà pel llit. Intentem relaxar-nos però un malson ens porta a somiar que el fum de les cremes guanya totes les batalles a les normatives oficials aplicables a la cura del medi ambient, empudegant amb la seva victòria durant molts dies i sense pietat tot allò i tothom que se li posa al davant.
Els causants de les fumasses poden disposar o no del permís corresponent per fer les cremes, però amb permís o sense permís el fum és el mateix i té els mateixos efectes molestos i nocius per a la salut.
Reconec que el contingut d’aquestes línies és recurrent, però el dia de la marmota realment s’estén i el vivim molt més enllà del 2 de febrer. En aquest cas, la marmota no es veu l’ombra, no pas perquè no faci sol, sinó perquè aquest no pot travessar aquell fum, autoritzat o no.
