Ja fa uns vint anys que les neurociències estudien el cervell humà, per mirar de comprendre els moviments neuronals que es produeixen en la nostra percepció d’allò que anomenen transcendental (ètica, estètica, religió, filosofia, amor...), i fins ara han estat molt interessants totes les observacions que s’han fet.
Pel que fa a la religió, si preguntem a la ciència si existeix Déu, la majoria d’especialistes no es pronuncien al respecte. Més aviat, sostenen, com David Bueno, doctor en biologia i especialista en genètica i neurociència, que “de la mateixa manera que les creences religioses no haurien d’interferir en els postulats científics, aquesta és una pregunta que la ciència no pot, ni ha de pretendre, respondre”.
Perquè la ciència no pot establir dogmes, i, el que avui sembla una veritat científica, demà pot deixar-ho de ser. Copèrnic, al s. XVI, va revolucionar la idea que es tenia sobre el cosmos: la Terra va deixar de ser el centre de l’univers, i ho va passar a ser el Sol. I, més endavant, a mitjans del segle passat es va arribar a la teoria del big bang, que situa el Sol, la Terra i a nosaltres mateixos molt lluny del centre, en un raconet de la perifèria d’un cosmos en expansió constant... fins que no s’estableixi un altre supòsit.
És cert que és en la nostra escorça cerebral on es gestionen les transcendències i que són observables les reaccions que s’hi donen, però la realitat última és més ampla que allò que captem amb el cervell. I, possiblement, si captem alguna cosa d’aquesta realitat transcendent només n’és una petita part. Entre altres científics, donen suport a aquesta impossibilitat d’observar les realitats més profundes Ramon Maria Nogués i José Manuel Giménez Amaya, doctors en biologia i especialistes en neurociència o neuroreligió. També hi diu la seva en alguns assaigs David Jou Mirabent, poeta i catedràtic de física de la matèria condensada.
Negar l’existència de Déu a partir de la neurociència, doncs, seria força agosarat. Tant com ho han estat altres afirmacions de caire científic, sociològic o antropològic. Per exemple les de Darwin. Al capdavall, segons la llei de la selecció natural de la seva teoria de l’evolució, si les religions –tot i els seus efectes de vegades tòxics– no haguessin aportat alguns beneficis a la humanitat, no haurien sobreviscut. Tampoc Nietzsche hauria defensat que el cristianisme és una religió d’esclaus i persones febles i porugues, si hagués sabut de Dietrich Bonhoeffer, Maximilià Kolbe, Luther King, Óscar Romero, Pere Casaldàliga...
D’altra banda, fer-se una idea de Déu serà sempre força complicat per a l’home, perquè és inevitable que es decanti cap a l’antropomorfisme quan en parla o l’expressa artísticament, perquè no coneixem res més que l’home. Però qualsevol idea de Déu és un ídol, una idea falsa, un fals déu. Només el llenguatge simbòlic i la metàfora s’hi poden referir. I encara que per aquests topants –per moltes i variades raons– estiguem vacunats contra el cristianisme soc dels qui pensen que el Misteri ens continuarà rondant, dins del cervell i més enllà del cervell. I que en tenim per temps.
