UN TERRITORI APROFITAT ABANS DE LA HISTÒRIA ESCRITA: L’AIGUA I ELS PRIMERS RECURSOS.
L’AIGUA ABANS DE LES MASIES
En l’article anterior vam veure com Castellar es va estructurar, a partir del segle XI, al voltant d’una economia agrícola basada en les masies, el conreu de la terra i l’aprofitament del territori. Però aquesta no és la primera història productiva del nostre municipi.
Abans de les masies, abans del món medieval i fins i tot abans de la història escrita, el territori que avui coneixem com a Castellar del Vallès ja havia estat observat, habitat i aprofitat. I, com en tants altres indrets, tot comença amb un element essencial: l’aigua.
El riu Ripoll, amb el seu traçat encaixonat entre cingleres i zones més planes, ha estat durant mil·lennis un eix natural de vida. Fonts, surgències i punts on l’aigua emergia de manera constant van convertir aquest espai en un lloc idoni per a l’assentament humà, primer de manera estacional i més endavant de forma estable.
FONTS, MINES I AIGÜES ESPECIALS
Un dels punts més singulars del terme és la zona de Fontscalents, on brolla una aigua a una temperatura constant al voltant dels 28 °C. No es tracta d’una font convencional: l’aigua emergeix des de l’interior d’una mina, un fet poc habitual que ja des de temps antics devia cridar l’atenció de les comunitats humanes.
Aquesta aportació d’aigua, que acaba desembocant al Ripoll, no només incrementava el cabal del riu en aquest punt, sinó que generava un entorn especialment favorable per a l’assentament, l’explotació de recursos i, més endavant, per a usos productius.
EL TURÓ DE LA MALESA I ELS PRIMERS ASSENTAMENTS
A poca distància, el turó de la Malesa conserva restes d’un assentament ibèric amb estructures de pedra seca, indicatives d’una ocupació organitzada del territori. No parlem només de presència humana, sinó de comunitats que construïen, explotaven recursos i adaptaven el paisatge a les seves necessitats.
Les excavacions i els estudis arqueològics també han posat de manifest la presència d’escòries i indicis d’activitat metal·lúrgica, especialment vinculada al ferro. Això ens parla d’un coneixement avançat dels materials i de tècniques de transformació que requerien foc, aigua i organització col·lectiva.
L’AIGUA COM A ENERGIA I COM A RECURS PRODUCTIU
Amb el pas dels segles, l’aigua va deixar de ser només un element de supervivència per esdevenir energia. El riu Ripoll va permetre la construcció de molins que aprofitaven el desnivell i el cabal per moure rodes hidràuliques.
Aquests molins van ser, durant molt de temps, el centre de l’activitat econòmica del territori: primer per moldre gra, més endavant per a altres usos productius. Sense aquest recurs natural, la posterior industrialització de Castellar hauria estat impensable.
L’AIGUA COM A PRODUCTE: DE SANT FELIU DEL RACÓ A SABADELL
Més endavant, l’aigua no només es va aprofitar com a energia, sinó que també es va comercialitzar com a producte. Des de la zona de Sant Feliu del Racó, l’aigua de la font de la Riera es transportava cap a Sabadell mitjançant carros de tracció animal.
Els carros travessaven la llera del riu per accedir fins a peu de font, on s’omplien grans garrafes que després es distribuïen a la ciutat, especialment a zones com la Creu Alta. Aquest trajecte aprofitava els punts més plans del riu, on petites rescloses creaven zones tranquil·les d’aigua que, a més, eren utilitzades pels veïns com a espais de bany.
És un exemple clar de com un recurs natural, gestionat amb enginy i esforç, es convertia en activitat econòmica molt abans dels models industrials moderns.
PETITES HISTÒRIES QUE EXPLIQUEN UN PASSAT COMPARTIT
Aquest recorregut pel territori i pels primers aprofitaments de l’aigua no és només una mirada al passat llunyà. En molts casos, aquesta història també ha quedat reflectida en les famílies que, generació rere generació, han viscut i treballat a Castellar.
En el meu cas, la branca materna de la família fa segles que és arrelada al municipi. A la casa del Pla, al carrer Sant Jaume –una casa dels inicis del segle XX on va néixer la meva mare i on també vaig néixer jo– encara hi figurava el sobrenom de Cal Moliner, una denominació habitual a l’època per identificar les cases. No sabem amb exactitud quin avantpassat va estar vinculat als molins del Ripoll, però tot apunta que algun besavi o rebesavi hi va treballar o hi va tenir responsabilitats.
També pel cantó patern, la història familiar parla de persones provinents de pobles de Lleida, documentades des del segle XVI, que van acabar establint-se a Castellar i que, segons la memòria familiar, haurien treballat a la fàbrica de vellut del Turuguet durant les primeres dècades del segle XX.
Són petites històries que no pretenen deixar constància de res nou, perquè aquesta tasca ja l’han fet molts abans, però que ajuden a entendre per què explicar el passat de Castellar no és només un exercici històric, sinó també una manera de comprendre d’on venim i per què som com som.
CAP A UNA NOVA ETAPA
Aquest llarg procés d’aprofitament del territori, de l’aigua i dels recursos naturals va crear les condicions perquè, amb el pas del temps, Castellar pogués fer un nou salt endavant. Quan l’aigua ja no només servia per viure, sinó també per produir, el municipi estava preparat per entrar en una nova etapa.
Al proper article veurem com aquesta base territorial i productiva va facilitar l’arribada de la indústria moderna, el desenvolupament del tèxtil i els primers grans canvis socials i demogràfics que transformarien definitivament Castellar del Vallès.
(Continuarà)
*Regidor portaveu de Junts
