No és cap novetat dir que la cultura occidental fa temps que es troba immersa en un procés de decadència. Això ja ho va posar de manifest el filòsof i historiador alemany Oswald Spengler (1880-1936) l’any 1918, quan es va publicar el primer tom de la seva obra: La decadencia de Occidente (Der Untergang des Abendlandes) (1). Cal posar en context que, en aquelles dates, la derrota d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial era imminent i les seves conseqüències van tenir un efecte devastador en aquella societat. En el pròleg de la primera edició diu l’autor: “Los acontecimientos han confirmado mucho y no han refutado nada de lo que digo. Más bien han revelado que estas ideas tenían que surgir precisamente ahora y en Alemania, y que la guerra misma era uno de los supuestos necesarios para que se llegase a predecir en sus menores rasgos la nueva imagen del mundo” (p. 14). Però el seu pensament és encara avui d’una aclaparadora actualitat i la decadència d’Occident ha assolit un estat més avançat que el preconitzat per l’autor.
Spengler va plantejar per primera vegada la idea de l’ocàs de la nostra civilització occidental, i la seva obra va tenir molt de ressò. Quatre anys després de la seva publicació s’havien venut a Alemanya 53.000 exemplars del primer tom i ja s’imprimien 50.000 del segon, publicat amb el subtítol Perspectivas de la historia mundial.
L’autor va prendre de la tradició romàntica de Goethe i Nietzsche l’afirmació que tot és essencialment orgànic, sigui la natura, l’individu o la història. Quant a la història, el seu organisme viu és la cultura i diu: “Hay culturas, pueblos, idiomas, verdades, dioses, paisajes, que son jóvenes y florecientes; otros que son ya viejos y decadentes; como hay robles, tallos, ramas, hojas, flores, que son viejos y otros que son, jóvenes. Pero no hay ‘humanidad’ vieja. Cada cultura posee sus propias posibilidades de expresión, que germinan, maduran, se marchitan y no reviven jamás” (tom I, p. 31).
Després d’una extensa exposició d’arguments, elaborats durant deu anys i amb profusió de cites, conclou: “Para nosotros, empero, a quienes un sino ha colocado en esta cultura y en este momento de su evolución; para nosotros, que presenciamos las últimas victorias del dinero y sentimos llegar al sucesor –el cesarismo– con paso lento, pero irresistible; para nosotros, queda circunscrita en un estrecho círculo la dirección de nuestra voluntad y de nuestra necesidad, sin la que no vale la pena de vivir. No somos libres de conseguir esto o aquello, sino de hacer lo necesario o no hacer nada. Los problemas que plantea la necesidad histórica se resuelven siempre con el individuo o contra él” (tom II, p. 451).
En els seus últims anys, Spengler pren distància del nacional-socialisme, tot i que elogia el feixisme com a ideologia que promou l’aparició d’un nou César que restauri Occident de les seves ruïnes. Allò que ell denomina “cesarisme”. Actualment trobem similituds d’aquest concepte amb l’aparició de figures populistes que promouen la idea de la recuperació d’uns valors ja caducats. Tenim alguns exemples en les figures de Trump, Bolsonaro o Duterte. En el nostre entorn van agafant embranzida alguns nostàlgics del passat, conformant partits polítics que es nodreixen de la visceralitat d’uns sectors de la societat desencantats, frustrats i, fonamentalment, submergits en l’exaltació del jo primitiu que definia Gustave Le Bon en la seva obra Psicología de las masas, ja comentada en un article anterior.
Però aquests nous líders formen part de la continuïtat de la pròpia decadència. Això ho posa de manifest el filòsof i escriptor, professor de sociologia en la Université del Québec i director del programa del Collège international de filosofia de París Alain Deneault (1970), autor del llibre Mediocracia (2).
El periodista Andrés Seoane li va fer una extensa entrevista que va veure la llum a la revista “El cultural” el 4 de setembre del 2019, amb motiu de la publicació a Espanya de la seva obra. Deneault diu: “Hoy en día nos encontramos en un sistema que nos obliga a ser un ciudadano resueltamente promedio, ni totalmente incompetente hasta el punto de no poder funcionar, ni competente hasta el punto de tener una fuerte conciencia crítica”. Aquesta mediocritat és el producte dels nous termes que els semàntics del poder, més obsessionats per les seves carreres, o els acadèmics obsessionats per les subvencions, van repetint a tort i dret, en un argot de falses pretensions engalavernades per la ideologia del benefici.
I així, mediocres dirigents emergeixen de la mediocritat que impera en la societat actual, immersa en una decadent pèrdua de valors reflectida en tots els àmbits de la cultura. Fixem-nos en la literatura de lectura fàcil, que no requereix de reflexió; el cinema que, des dels anys 60, s’ha submergit en una successió de refets (remakes) o exaltació dels efectes especials; les arts plàstiques mancades de qualsevol referent històric o la universitat, més resignada a l’administració i expedició de títols que en la formació d’esperits crítics. Una de les poques excepcions, dins de l’àmbit de les ciències, és la tecnologia, que no ha vist aturador en el seu desenvolupament.
El paradigma d’aquesta mediocritat és l’efecte Dunning-Kruger, un biaix cognitiu pel qual els individus incompetents tendeixen a sobreestimar la seva habilitat, mentre que els competents tendeixen a subestimar-la. Els primers no tenen cap recança a plasmar a les xarxes socials tota mena de comentaris mancats de base intel·lectual, carregats d’hedonisme, infantilisme i banalitzant aspectes de transcendental rellevància. Són motius suficients per fomentar el pessimisme, però es restaura el meu optimisme en sentir a la jove granadina Maria Dueñas interpretar el concert número 1 per a violí i orquestra de Paganini, qui als seus 18 anys va guanyar aquest passat mes de maig el concurs Yehudi Menuhin.
Sí, estem en decadència. La qüestió és quant ha de durar aquest procés i com serà la transformació de la cultura actual. Aquests moviments són molt lents i de dificultosa percepció apriorística. Allò que Spengler va posar de manifest fa més de cent anys encara evoluciona. La nostra percepció està condicionada per la dimensió d’allò percebut. Així com som capaços de percebre el moviment d’un avió que travessa el cel o, fins i tot, la lenta sortida del sol per sobre de l’horitzó, no podem percebre el moviment de la galàxia que ens conté, i la decadència és com una galàxia.
L’escriptor estatunidenc Henry Miller (1891-1980), autor de “Nexus” (3), posa en boca de John Stymer, un peculiar personatge de la novel·la, aquesta reflexió: “Tenemos que reconocer lo que somos. ¿Y qué somos sino el producto final de un árbol que ya no puede dar frutos? En consecuencia, tenemos que meternos bajo tierra, como la semilla, para que algo nuevo, algo diferente, aparezca” (p. 24).
Bibliografia:
(1) SPENGLER, Oswald, ‘La decadencia de occidente’, toms 1 i 2. Traduït de l’alemany per Manuel G. Morente. Transcripció per a format web de David Carpio. Madrid, 1966: Espasa Calpe.
(2) DENEAULT, Alain, ‘Mediocracia’. Madrid, 2019: Turner. ISBN: 978-84-17141-76-9.
(3) MILLER, Henry, ‘Nexus’. Editor digital Titivillus (ePub r1.1), 2019. ISBN: 978-84-35009-19-5.
