La recent mort del pare Manel, mossèn Manuel Pousa, i la simpatia que s’ha manifestat en els mitjans de comunicació per la bondat de les accions que duia a terme m’han suscitat unes reflexions que voldria compartir.
El cristianisme ha inoculat en el nostre món els conceptes de la dignitat humana i de la fraternitat universal, la cura dels malalts i dels moribunds, el valor de l’ensenyament, l’acolliment dels immigrants, el rescat dels captius i de les dones prostituïdes, l’empara dels pobres, la millora de la vida en pobles allunyats... Aquesta tradició compassiva s’ha anat encarnant, al llarg de la història, en institucions que considerem ja conquestes socials que no poden retrocedir. I probablement compensa, i de molt, el mal que l’Església, com a poder imposat, pot haver fet.
Però no s’ha desenvolupat encara tota la dedicació que cal envers les persones més febles. I heus ací la tasca del pare Manel i la de molts capellans i feligresos anònims, i la de moltes oenagés. Encara hi ha gent que necessita ser ajudada, perquè els pressupostos que fan els polítics tenen molt poc en compte la prevenció del fracàs de la persona sense sort a la vida, el destí dels delinqüents empresonats, la cura dels drogoaddictes, dels ancians abandonats, de les persones sense sostre o sense papers, dels emigrants en pasteres, de la gent que passa gana...
Els mitjans us mostraran abans un futbolista que s’ha fet un esquinç que tota aquesta gent que no volem veure i que fem invisible, perquè no donen vots, no consumeixen, no es manifesten, no tenen partits polítics que els defensin... i que estan a mercè de la compassió de la gent que els sap veure, que els recull en una platja, que els facilita aliments i roba o que els acull en hospitals de campanya, els cerca habitatge, els visita a les presons, els cuida com pot en la pandèmia...
Per sort, sembla que l’Església vol fer un gran canvi. I s’està passant de la primacia de l’ortodòxia (dogmes, rituals, organització, dret canònic...) a posar el centre en l’ortopraxi (fer-se càrrec dels vulnerables, tenir cura del món, guarir l’ésser humà...). L’Església s’ha adonat que el món demana aquest gir.
Estic segur que Jesucrist avui no entendria gairebé res dels dogmes, dels cerimonials, ni de les jerarquies i els seus vestuaris pintorescos, i que, en canvi, s’alegraria de veure com la compassió efectiva envers els necessitats, els pocs valorats, els febles, els caiguts... són la millor continuïtat de la seva proposta humanitzadora.
El pare Manel ha representat la punta d’un immens iceberg de compassió que sura pels nostres mars i que ens ajuda a creure que un nou món és possible.
