Potser una de les festes més esteses i universals és la de Cap d’Any. Tot i això i, com no podia ser de cap altra manera, tampoc els criteris globals a l’hora de celebrar-les són prou coincidents: ni tots els ciutadans del món ens regim per un mateix calendari, ni tampoc vivim sota un mateix fus horari i si, per acabar-ho d’adobar, hi afegim que uns estrenen any amb calça curta i els altres amb abrigalls ben pelfats, fem el ple al quinze. Malgrat que sigui prou sabut, tampoc podem oblidar que una part molt important de la població mundial no alça la copa per brindar amb espumosos ni ratafies, ni a l’hora de sopar escampa damunt la taula viandes de porc o de boví ni llepolies fetes amb oli d’oliva: hi ha tanta diversitat de celebracions com maneres de portar-les a cap.
També es poden esmentar capricis geogràfics prou curiosos que res tenen a veure amb la idiosincràsia del personal i que incideixen directament en el fet que la celebració sigui ben poc homogènia. Imaginem-nos que un ciutadà rus enceta una ampolla de vodka per celebrar l’arribada de l’any nou a l’illa Diòmedes gran, mentre que el seu amic nord-americà, a l’illa del costat, Diòmedes menuda, encara haurà d’esperar vint-i-quatre hores per tal de treure el tap a la seva perceptiva ampolla de whisky, tot i que a l’un de l’altre, només els separin poc més de quatre quilòmetres. I encara més, en el suposat cas que les efímeres (insectes de la família dels efemeròpters) tinguessin la facultat de sobreviure al gèlid entorn siberià, no arribarien a ser testimonis del glamur de la festa que al cap de vint-i-quatre hores viurien les seves companyes d’espècie a Alaska per un fet tan depriment com que el seu període vital és més curt que el temps que la Terra s’ha permès l’ancestral llicència de fer una giragonsa sencera a l’entorn del seu eix.
Enguany el nostre Cap d’Any ha estat ben diferent dels que havíem viscut fins ara. Els amics Montserrat i Juanjo ens han invitat al seu poble, Masdenverge, per tal de poder compartir amb ells una de les tradicions més arrelades al municipi: les borraines acompanyades de rom cremat. Fa vint-i-cinc anys que passem uns dies d’estiu en aquest municipi del Montsià. Estic en disposició d’afirmar que, a banda dels períodes estivals i malgrat que hagi estat de passada, hi hem conegut totes les estacions de l’any, llevat la d’hivern i, en conseqüència, no havíem estat testimonis de cap episodi que tingués lloc en el decurs de les festes nadalenques. Ara hem tingut el goig de poder gaudir de l’assignatura pendent: viure en primera persona un costum de què sempre n’havíem sentit parlar, tot i que no vam arribar mai a xalar-ne. A hores d’ara, ja podem anar més enllà a l’hora de poder parlar què són les borraines, perquè a més de veure-les, les hem assaborit... si diuen que “cada terra fa sa guerra”, us puc ben assegurar que els masdevergencs que tenen cura de la festa aproven amb molt bona nota.
Agraïm, doncs, als nostres amfitrions la deferència de convidar-nos i, a la vegada, de permetre’ns conèixer una mica més el tarannà acollidor d’una part del nostre país de què no es parla prou. Us ben asseguro que un poble com Masdenverge que té la facultat de fer dolces, amables i desitjables quelcom tan modest com són les borraines es mereix tot el nostre reconeixement.
