Hi ha encara massa persones ofuscades pel ressentiment, com es nota en l’opinió de Montserrat Alsina en l’edició anterior del setmanari, en què parla de les seves ferides i del record d’injustícies històriques. La qüestió de fons continua sent el caliu que resta de l’odi, quan no hi ha més arguments. No hi ha hagut res de positiu? Crec que ara la qüestió és mirar endavant, sense oblidar qui ens ha governat i la corrupció, també aquí. Guardo memòria del que vam patir a la postguerra, també jo, però visc amb l’esperança d’una democràcia millor de la que vam aconseguir, tan imperfecta com la “justícia de veritat” que ara espera i les “persones prou civilitzades” que algun dia treuran els llaços. Suposo que, com molts que pensen com ella, viu prou bé, però sense acceptar que és, en part, fruit del que en diuen “farsa de transició a la democràcia”. No cal ser de cap partit per saber què sentim i què pensem. Però no entenc que li puguin semblar bé els llaços a les branques dels arbres sent sòcia de Greenpeace, com diu. Deu ser qüestió de prioritats ideològiques, és clar. Ara sí que veig els llaços deslluïts descomponent-se mentre ofeguen les branques, perquè res és perfecte, és clar. Prefereixo pensar, observant la deriva de la història actual, que arribarà el dia en què tots els que compartim la Península formarem una república inclusiva i progressista, millor que la que ens van arrabassar, malgrat els qui denigren la democràcia. Digueu-me il·lús, si així us plau, però me n’adono de que estem madurant a través del que molts ja han començat a pensar i expressar, encara que de vegades sigui a còpia d’algun cop, com ara el de la pandèmia. O no?
