A Robert Zimmerman –el nom real de Bob Dylan– no sé si li deu importar gaire que se li celebrin 80 anys com va fer aquest 24 de maig passat. Al també músic Franco Battiato, que ens va deixar fa poc amb 76, en una entrevista deia que, en la mort i en fer-se gran, no hi pensava gens, que si es tenia la consciència recta ja no hi havia cap problema. Potser al Mr. Tamborino, com el va anomenar Battiato a “Bandera blanca”, no li deu importar tampoc. De fet durant tota la seva carrera a Dylan el que li ha importat ben poc és el que la gent, crítica i públic, hagi dit sobre ell i la seva música i ha volgut anar sempre a la seva i fer les cançons com li ha semblat millor.
Disfrutar la música de Dylan és un gaudi, però també és un esforç. El poeta Allen Ginsberg deia parlant d’ell que “la poesia són paraules amb poder que et posen els pèls de punta, que reconeixes a l’instant com una forma de veritat subjetiva”. Escoltar Dylan és apreciar això i comprovar l’astúcia posada en un treball creatiu que fa admirar-lo –especialment en els seus discos dels anys 60 i 70–, però que no és una cosa gens fàcil ni senzilla. Dylan es va valdre de referents del blues i el folk americans –de Bukka White, Hank Williams i Woody Guthrie a Odetta o Karen Dalton– per posar-hi sempre el seu estil. Per retorçar la música d’arrel i modernitzar-la amb intrincats jocs de paraules, metàfores i mitologia molt precisos servits a la seva incontinència, lucidesa i autoafirmació creatives. Hi ha anys com el 1964 i 1965 que va publicar dos discos per any, i sembla que el temps fes curt a la seva desbocada i amfetamínica creativitat.
Malgrat la seva importància, Dylan no és un cantautor protesta. I si ho va ser, se’n va cansar prou ràpidament. No estava content amb el fet que se li hagués fet la veu d’una generació rebel i renovadora, ho explica en les seves memòries “Crónicas” (2004) dient: “Em posava malalt la manera en què subvertien les meves lletres i extrapolaven el seu significat a conflictes interessats, així com el fet que m’haguessin proclamat el gran Buda de la revolta, el gran sacerdot de la protesta, el tsar de la dissidència, el duc de la desobediència... de què dimonis parlaven?”. A ell el que li agradava era percebre amb mirada afilada i somriure sorneguer la realitat –que no l’actualitat– i transformar-la en cançons jugant amb poesia i música. De fet és sabut que el cognom artístic el va robar al poeta gal·lès Dylan Thomas i que el 2016 va rebre el Premi Nobel de literatura.
Dylan, en les entrevistes, concerts i documentals ha sigut sempre constestatari i força irreverent, ‘passota’ alhora que àgil i agut en respostes, esquerp i tot amb el públic, sovint refugiant una mirada irònica i escèptica sota els rínxols i les viseres dels barrets. De fet és recordat l’insult que va rebre en directe a Manchester el 17 de maig de 1966 quan se’l va escridassar amb “Judas!” (recordem que Dylan és jueu) no tant perquè sortís amb guitarres elèctriques a actuar traint el folk acústic, sinó per la desconnexió amb el públic de llavors. Dylan amb l’electricitat buscava un so més nou i directe, el so “del mercuri” com ell li deia. Potser com el seu caràcter i ambició, aquest so s’havia de modelar a una nova realitat, la que ell escrivia i cantava, pura i canviant. No tothom ho entenia a la primera.
Als anys 60 i inicis dels 70 es veu que aquí costava molt trobar els seus discos, que eren gairebé clandestins. Jo em vaig comprar amb facilitat amb 18 anys a El Corte Inglés de Sabadell Highway 61 Revisited (1965) i no el vaig entendre pas. No era només un disc d’un cantautor referent com jo esperava, sinó tota una deriva de lletres irrefrenades i al·lucinades que, tot i la coneguda “Like A Rolling Stone”, cantava ell a vegades a velocitat vertiginosa entre xiulets, veu nasal, guitarres elèctriques i acústiques i piano. Després vindrien els seus grans discos amb més lletres cubistes i moltes cançons determinants: Blonde On Blonde (1966), Another Side Of Bob Dylan (1964), Bringing It All Back Home (1965) o un que m’agrada molt que va fer amb The Band, Planet Waves (1974).
En els seus discos de fa 30 anys cap aquí hi ha molt rascar de guitarra i veu ensombrida de músic de tornada, de crooner veterà, n’hi ha de bons, però crec que no com d’altres, que han aconseguit estar més a l’altura –o superar– la seva importància de joventut (Johnny Cash, Tom Waits, Scott Walker o Lou Reed).
L’any passat va treure el seu darrer disc Rough And Rowdy Ways on hi ha l’epopeic tema “Murder Most Foul”, la cançó més llarga que ha fet mai –17 minuts–, en què repassa el declivi politicosocial d’occident. Dylan segurament riu sota el nas i crec que li importa poc que se li celebrin els 80 anys fent tot el que ha fet durant tots aquests 60 anys de carrera.
