Quantes vegades des de la pandèmia heu sentit dir “Som uns privilegiats”? I no per res. Ara que sabem que som 8.000 milions al planeta, suposo que quan es pren consciència de l’enorme quantitat dels que arreu pateixen desatenció, malalties, gana i fred, ansietat, dolor, soledat i por... aleshores valorem millor el que tenim. Si és així, també notarem sovint un profund disgust en observar els qui malbaraten el menjar, l’aigua, la roba, l’energia i la vida, mentre no deixen de queixar-se per tot, desagraïts. Com que vivim bé, ens sobra temps per perdre en les animalades de les xarxes o alimentant batalletes increïbles. I encara alguns, creguts i avariciosos, han estat estafats en invertir els estalvis en criptomonedes, i fins es queden endeutats. Quina bogeria! Quins contrastos! I per què no ens deixem de confrontacions, que la política no ho és tot, encara que si és racional, consola, però si no, tot ho malmet, a veure si acabem l’any amb més serenitat per poder pensar en els altres, qui sap si propers a nosaltres, que ho passen pitjor i els donem alguna alegria? I a la resta, una treva. El que està clar és que la vida i els que lluiten per ella segueixen demanant pas en aquesta vella Europa de narcisistes autocomplaents i egòlatres. Crec que hauríem de ser més conscients i conseqüents amb el que passa a la gent i a la natura del planeta, i segur que continuaríem vivint bé o millor.
