La sardana llarga, esbojarrada i republicana va passar a seriosa i oficial, o sigui, dansa nacional de Catalunya.
La sardana curta era fàcil de comptar i repartir, totes iguals, 24 compassos. Però, Pep Ventura, que donava llibertat de compassos de curts i de llargs, impedia als balladors saber quan i com s’havia d’acabar. Per fi, el 1850 va aparèixer el mètode de comptar i repetir de Miquel Pardàs. Finalment entre el 1910 i el 1920 la forma de ballar es fa més lenta, i en lloc de ballar es punteja, en lloc de ser informal, és controlat. I es crearen entitats amb el nom de Pomells de Joventut (1920) i Foments Sardanistes (1921).
La Renaixença, dins el fenomen nacionalista de l’època a Europa, va iniciar-se amb la llengua del 1830 al 1840 i als Jocs Florals del 1869. La governança es va aconseguir l’any 1914 amb la Mancomunitat de Catalunya. Les lleis pròpies no foren possibles fins al 1932, amb l’anomenat Estatut de Núria. La Mancomunitat, unió de Renaixença i catalanisme, va crear centres excursionistes, corals, ateneus, escoles, carreteres, etc.
De moment ja tenim, com dèiem, llengua, dansa, lleis i govern, amb deficiències i batusses, com més endavant descriurem.
