Diuen que un any pot ser una unitat de temps molt curta o molt llarga. Depèn de com es visqui, de la intensitat, de les persones que hi passen pel mig. Per a mi, aquest primer any com a alcaldessa ha estat totes dues coses alhora: un sospir i una immensitat. Un any que definiria, sobretot, com un any d’aprenentatge profund.
He après moltes coses, però sobretot he après de la gent. De cada conversa al carrer, de cada reunió, de cada mirada preocupada o esperançada. He après que el que per a algú és una urgència, per a un altre pot no ser-ho, però que totes les preocupacions són legítimes quan formen part de la vida quotidiana. He après a escoltar millor, a entendre més, a relativitzar algunes coses i a donar molta més importància a d’altres.
Aquest any hem treballat amb constància i il·lusió, i també amb dubtes –tan humans, tan necessaris– que sovint són els que ens permeten fer-nos les preguntes correctes. Hem perseguit els objectius que ens vam proposar i n’hem descobert de nous pel camí. Hem consolidat projectes que feia temps que eren necessaris i n’hem impulsat d’altres que marcaran el futur del municipi. Tot això amb l’empenta d’un equip que estima Castellar i amb la convicció que cada petita millora té un impacte real en la vida de les persones.
Acabo amb una idea simple però essencial: ser alcaldessa de Castellar és un honor que exigeix responsabilitat, respecte i una enorme humilitat. Cada dia m’hi deixo la pell amb la mateixa convicció del primer: la de treballar per una vila que cuida, que avança i que no deixa ningú enrere.
