Anne Carson i l’art de desobeir els clàssics

Anne Carson, l’escriptora que va assenyalar públicament que arreu on apareix cogito ergo sum, falta posar-hi el dubito al davant, reivindicant així el dubte com a punt de partida del pensament de Descartes ha guanyat el Premi Nobel de Literatura. Carson feia palès que dubtar no té gaire bona fama i precisament aquesta capacitat per assenyalar les contradiccions i les exclusions de la cultura que la fa mereixedora del guardó més important de les lletres.
A partir del descobriment de la poesia de Safo, Anne Carson va encetar una carrera acadèmica que es completa amb la seva obra literària. Aquesta exploració dels clàssics grecs serà la base sobre la qual ha construït el seu discurs intel·lectual. El meu primer acostament a la literatura d’Anne Carson va arribar en forma d’un assaig gens ortodox sobre la figura d’Albertine, personatge sortit de la ploma de Marcel Proust, dins de la seva obra monumental, A la recerca del temps perdut. Em va sorprendre la ironia i la precisió quirúrgica de les seves observacions però el que em va seduir profundament de la seva prosa poètica va ser el sacrilegi d’un clàssic.
Sempre he considerat que els clàssics no són monuments sagrats, sinó que també són productes del seu temps per això vaig acollir amb entusiasme que, a les primeres pàgines d’Albertine. Rutina d’exercicis (Vaso Roto, 2023), faci palès unes dades molt interessants sobre el personatge en els primers cinc exercicis que fan que el lector només pugui aixecar una cella en un gest de complicitat. Carson escriu: “El nom d’Albertine apareix 2.363 vegades a la novel·la de Proust, més que el de qualsevol altre personatge” i afegeix més endavant en el text: “Albertine està present o es menciona en 807 pàgines de la novel·la de Proust” i finalment remata: “Ben bé en el 19% d’aquestes pàgines està adormida”.
Aquest text és la síntesi perfecta de l’escriptura d’Anne Carson, una autora que cerca una nova relació dialèctica amb els clàssics, una escriptura que circula entre la poesia i l’assaig per acostar-los al lector i desacralitzar-los.
El comitè del Nobel ha concedit un guardó a una autora que tracta la lectura com un acte de desobediència i els gèneres literaris i assagístics com un conjunt de peces que es combinen per aconseguir apropar el lector a la pregunta que creua l’obra literària d’Anne Carson: Com podem explicar l’experiència humana?
El punt de partença de l’autora són els clàssics grecs que ha ensenyat tota la vida. Trobem en tota la seva obra el rastre hel·lenístic, no només per l’embelliment dels seus textos, sinó per evocar una nova mirada com a Autobiografia de Rojo (Pre-textos, 2016) on capgira el mite de Gerió (basat en un poema d’Estesícor del s. VI abans de l’era comuna) o Eros, dulce y amargo (Lumen, 2020) on exposa la naturalesa contradictòria de l’amor en un text que barreja filosofia, assaig i poesia.
Ara bé, més enllà de la literatura, Carson és una cronista incisiva de la modernitat. Una prova d’això la trobem en l’article que va escriure per a la London Review of Books amb el títol “On Rosalía” on dissecciona la mística inquietant i la fascinació de l’artista sobre el seu públic: com més catàrtica és l’actuació més crida el públic, això desconcerta Carson i la seva acompanyant. La veu de Rosalía esdevé un cant de sirena que té un eco espiritual. El text d’Anne Carson sembla entendre l’actuació com un èxtasi col·lectiu en què la feminitat, l’espiritualitat i la cultura de masses es troben.
No és l’únic punt de trobada entre Carson i Rosalía. N’hi ha un altre que totes dues artistes comparteixin i reivindiquen a la seva manera: l’interès per la filosofia de Simone Weil, concretament per la renúncia al jo, el sofriment i la transcendència. En Carson, aquest acostament al pensament de Simone Weil el trobem a Decreació (Vaso Roto, 2023), on explora la renúncia al jo per assolir una certa transcendència, una via que Rosalía també ha explorat en el seu àlbum LUX (Columbia Records, 2025).
He començat aquest article parlant del dubte com a part essencial d’una reflexió sobre el fet de pensar i d’existir. Més enllà de la filosofia de Descartes, Anne Carson ens recorda que aquest dubte és necessari. Dubtar dels grans noms de la literatura, dels clàssics i dels ídols de la música de masses no és un exercici de suspicàcia, sinó una necessitat vital, profundament humana, de qüestionar les certeses i desmitificar els ídols de la cultura. Una reivindicació que comparteixo plenament, perquè els clàssics no han estat escrits per ser venerats, sinó per ser llegits, discutits i, si cal, contradits.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara