La menopausa, una qüestió de masclisme?

Aquests dies he llegit en un estudi que defineix la menopausa com un
“precipici fisiològic”, pels canvis abruptes que pot provocar en l’organisme de les dones. Com a dona que viu aquesta etapa, em pregunto com pot ser que encara avui hàgim de descobrir fins a quin punt afecta el nostre cos una realitat per la qual passem milions de dones.
Quan vius la menopausa, parles del teu cos, dels canvis que experimentes i de la necessitat d’entendre què t’està passant. Em costa acceptar que encara hi hagi tant per investigar i comprendre.
Per què s’ha trigat tant a donar-li la importància que mereix.
Durant segles, les dones hem tingut menys oportunitats per estudiar, investigar i ocupar espais de decisió. La medicina tampoc ha estat al marge d’aquestes desigualtats. Qui decidia quines qüestions mereixien més recursos? Per què hem hagut de reivindicar tantes vegades que el nostre cos també mereix ser conegut i comprès?
No qüestiono la capacitat dels professionals sanitaris, però les prioritats de la investigació s’han establert en una societat dominada durant molt de temps pels homes. I això també ha tingut conseqüències en la manera com s’ha estudiat i entès la salut femenina. Què s’investiga, quins recur-sos s’hi dediquen i quina credibilitat es dona a les dones quan expliquem què ens passa són qüestions fonamentals.
La menopausa s’ha amagat massa sovint darrere de la idea que fer-se gran comporta canvis que hem d’acceptar sense queixar-nos, com si el nostre malestar fos menys important o inevitable.
Em revolta pensar quantes dones han passat per aquesta etapa amb dubtes, sense prou informació ni les respostes que necessitaven. Quantes han sentit que havien d’aguantar perquè era normal per la seva edat i quantes han hagut d’insistir perquè algú les escoltés de debò.
I, com si no n’hi hagués prou, aquests dies hem conegut també els problemes d’escassetat de medicaments hormonals per tractar els símptomes de la menopausa. La manca d’alguns tractaments s’ha estès a altres alternatives, sovint molt cares i que les dones tenen dificultats per continuar la medicació que necessiten. Quan una realitat ha estat poc visibilitzada durant anys, cal preguntar-se si se li dona prou prioritat quan les dones necessiten respostes i tractaments.
Ara que visc la menopausa, entenc encara més la importància de disposar d’informació rigorosa i d’una atenció mèdica que no minimitzi el que expliquem. No vull que la meva experiència sigui considerada una anècdota ni que les dones que vindran després hagin de passar pel mateix camí de dubtes i manca de respostes.
La salut femenina no pot continuar sent una assignatura pendent. Necessitem investigació, informació accessible i professionals que escoltin sense prejudicis. La menstruació, la menopausa i les diferents etapes de la vida de les dones han de deixar de ser qüestions secundàries.
No demano privilegis. Demano que la salut de les dones rebi l’atenció que mereix, sense haver de normalitzar el desconeixement ni demostrar constantment que el que ens passa és real.
El masclisme no sempre es manifesta amb una prohibició explícita o un menyspreu evident. De vegades també es manifesta en allò que no es considera prioritari i en les experiències a les quals no es dona prou importància.
Per això, parlar de menopausa també és parlar de masclisme. I reivindicar que s’investigui, que s’escolti i que s’atengui millor la salut femenina és reivindicar el nostre dret a viure amb més coneixement i més benestar.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara