Fa poques setmanes vaig llegir a la premsa el tancament de l’emblemàtic cine Comèdia, al xamfrà entre la Gran Via i el passeig de Gràcia de Barcelona. És l’enèsim cinema que abaixa la persiana a la ciutat després d’anys de degoteig constant de tancaments. Recordo amb llàstima el tancament també del Club Coliseum, l’Urgell, l’Alexandra, el Club Capitol, el Borràs, el Savoy, el Waldorf, l’Alcazar, el Montecarlo, l’Astòria, el Palau del Cinema, i tants d’altres que han anat desapareixent del paisatge de la ciutat, i segurament encara n’hi haurà d’altres que correran la mateixa sort. Aquests locals són avui botigues de grans marques comercials, supermercats, pàrquings, oficines, hotels o espais de restauració, alguns són edificis buits mig en runes, i d’altres, pocs, s’han convertit en teatres. Tots ells van viure dies de glòria després de més de cinquanta anys oberts, i van seguir així a la Barcelona preolímpica, però el cert és que el mapa actual dels cines de la ciutat no té res a veure amb el de la segona meitat del segle XX. A principis dels anys 60, Barcelona encapçalava els rànquings com la tercera ciutat amb més cinemes del món. Avui, totes aquelles sales només perduren en la memòria dels més nostàlgics.
En el meu record d’infantesa conservo molt bé a la memòria les tardes al Publi, al Lido, al Cervantes, al Tetuan, al Fantasio i fins i tot a l’atrotinat Triunfo, o a l’Avenida de la Luz, al soterrani del metro de plaça Catalunya. I en els records de joventut hi ha presents les nits a l’Arcàdia, al Casablanca, al Bosque, al Novedades, al Tívoli, al Niza, al París, al Capsa, al Fèmina, al Vergara o al Pelayo. Algunes eren grans sales de cinema d’estrena i d’altres cines de barri més humils on veiem les reestrenes però tots ells, i segurament molts altres que ara mateix no em venen a la memòria, restaran per sempre en el record de molts cinèfils. Eren cinemes amb grans cartells lluminosos al carrer, amb llargues cues de públic per comprar les entrades, amb uns vestíbuls enormes i fastuosos, a dins la platea, l’amfiteatre i a vegades palcs als laterals amb baranes decorades, una cortina vermella de vellut fent de teló, i sempre un acomodador que ens acompanyava fins el seient. Eren un espai d’evasió i de somni, però vist des dels temps actuals també em semblen espais certament...
Soc d’una generació que vam veure molt cinema, que es feien sessions contínues i que podies entrar encara que la pel·lícula ja estigués començada. Hi vaig veure tots el films de Disney, i també pel·lícules de l’oest, de pirates, d’aventures, els grans musicals i de tots els gèneres que s’hi projectaven, sempre que ens hi deixessin entrar.
El centre de Barcelona és un espai pràcticament orfe de cinemes, ara la majoria estan a centres comercials a la perifèria. En dues dècades han desaparegut la majoria dels cinemes cèntrics de llarga tradició a la ciutat, i només queden dempeus el petit Maldà, el Verdi i alguns més, i també s’ha recuperat el Texas després de tres anys amb la persiana baixada. Es podria dia que el tancament de sales és una pèrdua trista per a tots aquells que aprecien la màgia de veure una pel·lícula en pantalla gran. Els cinemes no només representen un lloc per veure pel·lícules, sinó que també són espais únics on es crea una experiència comunitària i emocional. La sensació de compartir pors, riures i altres sensacions amb altres espectadors és difícil de reproduir en altres entorns, i a més les sales de cinema ens ofereixen l’oportunitat de descobrir obres mestres visuals i sonores de la manera en què els cineastes les van concebre originalment. Per tant, amb el tancament de les sales de cinema se’ns priva d’una part important de la riquesa cultural del país, i ens obliga a replantejar com experimentem i gaudim de les pel·lícules en el futur.
No sé si els multisales han acabat matant els cines de tota la vida. Podria ser-ne una raó, la gent va menys al cine, no hi ha la cultura ni el costum d’anar-hi com abans i molta gent no dona valor al fet de veure una pel·lícula en pantalla gran, al fet de viure-ho com una vivència única, fins i tot envoltada de cert romanticisme, en una època que tot sembla girar en sentit contrari. Les raons del tancament de tantes sales són múltiples, algunes han estat devorats per la pressió immobiliària, altres, molt poques, s’han transformat en teatres, fa anys hi va haver la febre dels videoclubs, i actualment la moda de les plataformes digitals que han capgirat la manera de consumir cinema. Certament, els serveis de streaming, de bracet d’altres causes, ha fet que la gent opti per no anar tant al cinema de manera regular. Arran de la pandèmia i del confinament, els cines d’arreu del món es van veure obligats a tancar temporalment, i la gent reclosa a casa va optar per veure cinema a través de plataformes com a forma de consumir contingut audiovisual. Quan els locals van anar obrint i es va poder recuperar una certa normalitat, molts usuaris van trobar en les plataformes una gran oferta sense sortir de casa, i allò ocasional es va convertir en la forma preferida de veure cinema. Davant d’aquest panorama, les sales han hagut de triar entre reinventar-se o seguir morint.
Però vull creure que el cine en pantalla gran, a les fosques i en silenci, però sempre acompanyats d’altres amants del cinema, mai morirà, perquè a les sales de cinema es crea un ambient de màgia que difícilment es pot trobar a la TV de casa o menys encara a la pantalla de l’ordinador.
Escric aquest article el mateix vespre que per TV3 estic mirant la gala dels premis Gaudí, on veig que el lema de l’edició d’enguany és “Tornem a mirar amunt”, suposo que en referència a la petició del món del cinema perquè deixem de mirar el mòbil i l’ordinador i aixequem la vista cap a les pantalles. Per a mi, la millor manera de gaudir del cinema, encara que sigui en sales més petites, més funcionals i amb menys glamur que les d’abans. Ben aviat a Castellar tindrem la Mostra de Cinema BRAM!, que ens ofereix, com cada any, una bona selecció de bones pel·lícules recents que han estat poc temps a les sales de cinema, i que podrem gaudir en pantalla gran.
