Encara podrem extreure un parell de fets sardanistes descrits per Joan Blanquer en el seu llibre Castellar en el meu record. Com ja hem descrit, en aquella època, els anys 20, les sardanes majorment es podien escoltar en la Societat Coral La Llebre o a l’Ateneu Castellarenc, on un pianista, de memòria, les anava tocant. Blanquer escriu: “Les sessions de ball... començaven sempre amb la interpretació d’un parell o tres de sardanes, quasi sempre les mateixes perquè el repertori del pianista era limitat. Per ballar valsos... no tenien problemes, al contrari del que passava amb les sardanes, perquè els ‘punts’ s’escapaven inevitablement a l’executant, i a l’hora del repartiment els balladors sempre es trobaven que en faltaven o en sobraven, de punts, cosa que sovint ocasionava retrets i discussions entre els que integraven la rotllana. En l’època de Primo de Rivera, l’any 1923 i successius, l’afició va créixer... i naturalment, també a Castellar, els joves i adolescents vam convertir-nos en abrandats sardanistes”.
En propers capítols descriurem com va veure el concurs de colles de l’any 1925 a Castellar.
