Quan érem petits i ens portaven d’excursió al terreno, un petit hort que tenia el meu avi més enllà de Sant Llorenç, m’agradava mirar les cuques de llum quan es feia de nit. Era l’únic insecte (a més de les marietes i les formigues) que no em feia por o fàstic. Si la iaia ja havia acabat de recollir la casa, i encara no ens tocaven la botzina des del camí de baix per marxar, s’ajupia al meu costat i totes dues miràvem el puntet fosforescent.
Llavors jo li demanava que m’expliqués aquella vegada quan era petita i es va quedar embadalida mirant una cuca de llum al passadís de la casa de pagès on vivia, i com el seu germà, que portava un cove ple de paia, no la va veure, s’hi va entrebancar i tots dos van anar per terra. “Un altra vegada?” em deia ella, escandalitzada, però sempre m’ho acabava explicant. En aquelles repeticions, en els detalls que mai canviaven (la cuca de llum, el passadís, el cove de paia) hi havia el món de la iaia (un món de boscos espessos, de mussols, de treball de sol a sol, de tasses de caldo a la vora del foc). Era un passat que ja no existia, però que encara era a tot arreu (en les fotos en blanc i negre, en els programes vells del Pomell Artístic, en els llibres mig desfets que s’havia intercanviat amb els pastors que passaven per la granja) i que revivia quan ella me l’explicava.
La narrativa oral és un art molt difícil i el més antic de tots. La iaia forma part d’una cadena de centenars de milers d’anys. Tant hi fa que un avantpassat pelut expliqués com havia caçat un mamut o que els trobadors cantessin les gestes d’un cavaller calb o que un contacontes modern expliqués la Caputxeta Vermella en una llibreria. En algun lloc d’aquesta cadena de narradors hi ha la meva iaia (i segurament la vostra, també) llesta per llançar la seva història al temps, com qui llança una ampolla amb un missatge al mar.
