Em sembla que tots en tenim alguna idea.
No podem arronsar les espatlles. Ens hem de posicionar mirant el futur tenint en compte el que va passar i passa encara. Tres opinions publicades representen les de molts catalans, Mercedes García Aran, catedràtica de dret a la UAB –“Què s’ha d’oblidar en una amnistia?”–; Joan Palacín Coll, de Caldes –“Amnistia”–, i Elena Trias, de Barcelona –“L’oportunisme de Junts”.
Pensen que una amnistia al procés no podria ser total ni cega. En el cas concret de Puigdemont, si no accepta pactes, creuen que seria com concedir-li la patent de corsari per repetir errors. Per si un cas, suposo que heu vist quants anglesos s’han tornat contra el Brexit amb raó. A més, seria molt injust respecte als companys que van passar un temps a la presó donant la cara per la mateixa causa. Entre tots ells van esguerrar Catalunya. O sigui que al cap se l’hauria de processar amb garanties i pactes.
Desitjo que entre tots els que amb coneixement de causa cerquen acostar posicions polítiques prenguin una decisió justa. En cas contrari serà també un greuge a més de la meitat dels catalans que hem patit les conseqüències dels seus actes des de fa sis anys. No serà fàcil recuperar-se del, tot malgrat que ens respectem. I si cal repetir eleccions, mala sort. En tornarem a parlar, i aleshores veurem què. Però ni de bon tros s’acabarà el conflicte, com bé creu Pere Aragonès. Per tant, ens ho haurem de prendre amb calma: l’Espanya plural és molt viva.
