En els darrers dies, i malgrat l’intent desesperat de boicot del nacionalisme espanyol, Carles Puigdemont i Toni Comín han pogut assistir als seus primers plens com a eurodiputats del Parlament Europeu. Ho han fet, però, amb una dolorosa absència: la d’Oriol Junqueras, avui encara retingut en una presó per part de l’Estat espanyol. Des de l’Eurocambra, Puigdemont i Comín han estat denunciant activament, des del primer minut, la seva absència i s’han compromès a fer-ho fins el seu alliberament. La seva presència entre els més de set-cents eurodiputats de tota Europa és el testimoni viu i inesborrable de les vulneracions i la ingerència que l’Estat espanyol està perpetrant contra un eurodiputat electe per sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i, per tant, contra la democràcia europea. Tant és així, que POLITICO EUROPE, el mitjà més influent i respectat dins la bombolla política de Brussel·les, ha nomenat el MH President un dels vint eurodiputats més influents (“to watch”) del 2020.
Una frase que ha estat sovint atribuïda a Mahatma Gandhi diu “Primer, t’ignoren. Després, es riuen de tu. Llavors, t’ataquen. Finalment, guanyes”. Aquesta seqüència que simplifica algunes de les grans revolucions morals de la humanitat contra l’imperialisme i la discriminació sistèmica del passat és força representativa del que estem vivint a Catalunya en relació a la defensa dels nostres drets més fonamentals.
El 2010 ignoraven aquelles primeres grans manifestacions, així com també les consultes populars organitzades arreu del territori. Deien allò que l’independentisme era un “suflé” que es desinflaria amb el temps. El 9 de novembre del 2014, molts polítics espanyols es van riure d’aquella primera gran consulta. Molts altres van començar a entendre que anàvem de debò, i ja no reien tant. L’independentisme es va convertir en una “afrenta” o un “desafío”. Aquell Primer d’Octubre del 2017, ja no reien tant. Ens van atacar amb tota la força bruta que van ser capaços de conjurar sense haver de deixar de formar part de la UE. Durant hores van abatre milers de manifestants, fins que algunes de les principals cancelleries d’Europa, especialment l’alemanya, els van exigir que afluixessin cap al migdia. Com a governants de llarga tradició imperialista, després de l’impulsiu maltractament físic i psicològic massiu de civils innocents, aquesta elit política tan acostumada al pensament macarra va començar a pensar. La persecució judicial que ha seguit des d’aquell moment, molt superior a la viscuda anteriorment (que també hi era), ha estat dissenyada explícitament per “decapitar” els lideratges polítics perillosos per al domini espanyol, i sembrar el terror i la fatiga entre els polítics i la població.
Els atacs espanyols encara duren i molts més que en patirem, malgrat sembli que alguns intenten blanquejar el rol de Sánchez dins l’actual context repressiu. Tanmateix, la presència del president Puigdemont i l’exconseller Comín a l’Eurocambra com a eurodiputats és la primera gran victòria de l’independentisme en el marc de la justícia internacional. Les intervencions espanyoles en el plenari i fora, per part del front comú entre PSOE, Vox, Cs, Podemos i PP, ho deixa clar. Pot ser aquest l’inici de l’última fase que Gandhi hauria prescrit per als pobles oprimits? Esperem que amb aquest nou altaveu que hem guanyat com a país, sigui així.
