Fa un temps escrivia un article amb el nom d’Enamorament combatiu. El referia als presos politics i a la situació que vivia i encara viu, Catalunya. En voldria recordar els primers paràgrafs amb la intenció de donar-li un nou sentit sense que la intenció original en quedi compromesa. Deia així:
“Permeteu-ho me confessar un petit secret: Estic enamorat d’aquesta Catalunya alegre i combativa!. I manifesto, tot seguit, que no crec en el cofoisme. Se perfectament que hi ha països més justos, grans i rics. Amb millors serveis i estructures. Paisatges més verds, esplèndids i generosos. Societats més avançades i educades. Sistemes més democràtics. Rius més cabalosos, castells més solemnes, catedrals més antigues, ciutats més verdes, cels més clars o més plujosos. Població amb més proteccions i seguretats. Nacions amb més orgull pels passats esplendorosos. Estats més il·lustres per excel·lir amb la ciència, les arts i la literatura. Llengües més universals.
Però dubto que hi hagi en totes aquestes contrades ciutadans més esperançats malgrat tenir gent empresonada i exiliada injustament. Més alegres malgrat la repressió rebuda. Més combatius malgrat les derrotes sofertes. Més tolerants malgrat la manca de comprensió cap a ells. Més oberts malgrat els veïns poderosos. Més generosos malgrat la seva pobresa.”
Aquestes darreres setmanes he tingut reunions amb la plataforma Castellar accessible. De fet és un grup de gent que, amb dificultats diverses (visió, mobilitat, etc), reclama justament fer una vida tan “normal” com la resta de ciutadans. Alguns d’ells no amagaven un cert esgotament i decepció per la lentitud que l’administració te en atendre les seves demandes.
De fet la primera taula de mobilitat data del 2008 i la segona, aquesta ja d’accessibilitat, de principis del 2016. D’ençà de llavors, i són ja massa anys, s’han fet poquíssimes reunions i encara menys reclamacions ateses. Seria injust amagar que s’han fet avenços i que actualment la sensibilitat i la reglamentació de tècnics i politics és molt més alta que fa uns anys. Potser passa com en el feminisme, hem avançat però encara ens queda moltíssim camí per recórrer.
Em manifestaven un cert esgotament en repetir una i una altra vagada situacions que es repeteixen en el temps. Ciutadans que mostren una capacitat nul·la per entendre problemes d’accessibilitat que pels components de Castellar accessible són vitals.
Desencís en comprovar que les administracions, i en aquest cas la municipal, no prioritzen problemes que per ells són essencials. Frustracions quan noves actuacions urbanístiques no han estat debatudes, consensuades ni consultades. Cansament en haver-se d’implicar personalment i permanentment en reunions. Queixes i demandes que ja haurien de funcionar sense necessitat de fer denuncies explícites. Incivisme que te conseqüències molt serioses per la mobilitat de les persones afectades, etc.
De fet els comentaris en que altres contrades determinats problemes ja han estat permanentment superats suposa una acceptació amarga que la seva situació encara esta molt lluny de normalitzar-se. I conseqüentment precisa d’una voluntat permanent per part del col·lectiu d’estar constantment mobilitzats per no veure reduïda la seva mobilitat. I d’aquí ve el meu enamorament envers unes persones lluitadores que malgrat rebre continues decepcions de la societat a la qual pertanyen no deixen d’estar esperançats i combatius per uns drets que sovint no són únicament els seus.
També gent gran, cotxets d’infants o carretons de la compra en surten beneficiats de la seva lluita perseverant.
De les reunions n he tret dues lliçons incontestables. La primera em permet afirmar que no hi ha cap sensibilitat humana per alta que sigui de persones sense mobilitat reduïda que sigui mínimament comparable a la que experimenten les persones afectades. I la segona es que les dificultats que tenen en els seus desplaçaments ens interpel·len a tots com a societat solidaria i justa que aspirem a ser.
Els continuarem decebent?. Crec que no ens ho podem permetre ja que per valorar si una societat avança adequadament o no la mesura que haurem d’adoptar no és la distancia recorreguda sinó a quantitat de gent que deixem enrere. Potser ens haurem de plantejar avançar menys per avançar tots.
