A l’escola on jo era, a primera hora del matí, ens van avisar que venien els mossos i tots vam seure a terra en un silenci tens. Van entrar, ens van repassar amb la mirada i un d’ells va dir: “pedra, paper o tisora?”... Malauradament, a altres llocs no va anar així. Molts ciutadans esperaven angoixats ser colpejats per la policia en qualsevol moment. Les porres contra les paperetes. Tots tenim en ment les imatges de com l’Estat espanyol va aplicar aquell dia la violència, i més tard la repressió i la mentida. Després van venir l’empresonament de Jordi Sanchez i Jordi Cuixart (més de 1327 dies). L’aplicació del 155. I l’empresonament i exili del govern de Catalunya.
Amb tot això seria fàcil sentir odi i rancúnia contra els que van cridar “A por ellos”, els que van votar a favor del 155 i els que ara recullen firmes contra la llibertat dels presos polítics. En canvi, el gest d’en Cuixart, com em deia el gran Pepe Beunza, és “de un nivel de grandeza para reflexionar mucho”. A molts ens va colpir l’abraçada que Cuixart va fer a Iceta el dia de la presa de possessió. Va ser tant el rebombori a les xarxes que fins i tot Cuixart va donar explicacions per si algú s’havia sentit dolgut: “Jo no vull que els meus fills vegin l’odi i el rancor com una possibilitat. Vaig abraçar Iceta perquè ell no vol que jo sigui a presó. Si volem construir un sol poble no podem estar confrontats amb els demòcrates de Catalunya: la confrontació és amb l’extrema dreta”.
Una extrema dreta per la qual es deixa arrossegar el PP de Casado que, com va fer Rajoy contra l’Estatut, ara recull firmes contra la llibertat dels presos independentistes. És clar que si nosaltres ho tornarem a fer, ells també. Els socialistes i Pedro Sánchez també van fer seguidisme de la dreta i l’extrema dreta, renunciant als valors democràtics, i continuen encara amb la repressió.
De fora, no paren de caure cleques a l’Estat espanyol: Rússia i Turquia li diuen que “té presos polítics per voler organitzar un referèndum”. El Marroc li diu “Que reconegui que el Sàhara és del Marroc i oblidi la idea d’un referèndum per a l’autodeterminació del Sàhara si no en vol fer un a Catalunya. O que faci com el Regne Unit amb Escòcia. O si no, que no s’hi fiqui”. Alemanya, Escòcia, Bèlgica i Suïssa no han extradit ni un sol exiliat independentista.
I tot això li mostra a Pedro Sánchez la necessitat de reformar un Codi Penal obsolet per homologar-lo amb els dels països més avançats en termes democràtics. I de defensar uns indults que, si arriben, seran tan efímers com ho va ser el tercer grau. I que no són la solució: l’indult suprimeix part de la pena, però el “culpable” segueix sent “culpable”. I a més continuarem tenint exiliats i més de 3.300 represaliats. En canvi amb l’amnistia la pena i el delicte s’eliminen i es dirigeix a tot un col·lectiu. L’amnistia “enterra” una font del conflicte per girar full, reconciliar i iniciar una nova etapa.
Si Pedro Sánchez “vol deixar enrere un mal passat per obrir un futur de convivència”, cal que reprengui urgentment la taula de diàleg per donar solucions polítiques a un conflicte que és polític. I per negociar el referèndum d’autodeterminació i l’amnistia, ja! Pot fer-ho ara, per iniciativa pròpia, o pot esperar que es desfermi el seguit de patacades jurídiques i polítiques que començaran a ploure des d’Europa.
