Després de l’allau de purplewashing de l’última setmana arran el 8M, estic realment saturada. Jo i segurament tothom. La infinitat d’estratègies polítiques i de màrqueting dirigides a la promoció d’institucions, productes o empreses apel·lant al seu compromís amb la igualtat entre homes i dones fa que una jornada que hauria de ser reivindicativa perdi sentit.
Val a dir que si bé històricament es commemorava el Dia Internacional de la Dona Treballadora, al llarg dels anys s’han anat perdent elements essencials com a “treballadora” o “dona” fins a convertir-se en el 8M. Així, a seques.
La proclamació del Dia Internacional de la Dona va ser el 1910, en la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, reunida a Copenhaguen, on es va reivindicar el sufragi universal per a totes les dones i, a proposta de Clara Zetkin, es va proclamar el dia, tot i que no es va establir una data concreta. El dia es va celebrar per primer cop el 19 de març del 1911. Una setmana més tard es va produir l’incendi a la fàbrica Triangle Shirtwaist de Nova York, en el qual 129 treballadores van morir atrapades, sepultades, asfixiades i cremades.
Després de la revolució russa del 1917, la marxista Alexandra Kollontaï va aconseguir que la Unió Soviètica decretés el Dia Internacional de la Dona com a dia no laborable. A partir d’aquesta aprovació oficial i institucional, altres països van començar a commemorar el dia. A Espanya es va celebrar per primer cop el 1936, liderat per la dirigent comunista Dolors Ibárruri, la Pasionaria. Però no va ser fins al 1977 que l’ONU va proclamar el Dia Internacional de la Dona arran de les manifestacions que es van anar produint, especialment a Europa a principis de segle XX, que demanaven el dret a vot, les millors condicions de treball i la igualtat entre sexes.
El Dia Internacional de la Dona està històricament lligat a l’abolició del capitalisme, piqui a qui li piqui. El 8 de març no és el dia de pintar-nos les ungles de color lila, no és el dia de regalar-nos una sessió al balneari, no és el dia de fer una entrevista a l’emprenedora del poble i per descomptat no és el dia en què es reivindica que les dones som éssers de llum. No totes les dones són feministes, ni tenen l’obligació de ser-ho, seria ideal, però no és així.
El 8 de març no va sobre un interès o problema individual. Que hi hagi més dones en càrrecs de poder no aporta cap progrés en la lluita col·lectiva si encara hi ha dones oprimides i relegades a la precarietat en el sector de les cures, la neteja i la prostitució, per exemple. No podem descontextualitzar la lluita feminista, perquè és així com deixem que el discurs sigui adaptat per qualsevol estament, ideologia o producte, el buidi de contingut i l’utilitzi com a blanquejament o rendiment econòmic.
Jo tampoc soc feminista per donar el pit al meu nadó de 3 mesos en un ple. De fet, això ho puc fer perquè soc una privilegiada, perquè tinc una xarxa familiar meravellosa. Cada reunió, cada ple i cada informativa, que acostumen a ser a partir de les 7 de la tarda, el meu fill gran de 3 anys es queda amb les abus, iaies i iaios, mentre el meu company va fent voltes pel carrer amb el nadó fins que aquest reclama, per instint de supervivència, el pit. Això és insostenible sense una tribu que em dona suport i un company funcional i compromès. El que em fa ser feminista és la feina que faig cada setmana, revisant documentació, història, buscant dades, analitzant lleis, visibilitzant realitats i, en definitiva preguntant-me cada dia perquè les dones fem el que fem.
Soc feminista perquè quan arribo a casa preocupada perquè no he pogut parlar en una roda de premsa perquè he hagut de canviar un bolquer em paro a reflexionar. Així, gràcies al feminisme, entenc que no és culpa meva o del nadó, sinó que no he pogut parlar perquè el meu temps no era productiu. Que el meu temps es menysprea perquè les cures no es consideren un treball.
Canviar un bolquer no és una tasca de la qual ningú s’hagi d’avergonyir, el que ens ha de fer vergonya és que aquestes tasques s’hagin de fer a l’esfera privada, siguin socialment desvalorades i que el sexe continuï sent un factor determinant per a la seva realització.
El 8 de març no va de mi, ni de la meva mare, ni de la meva veïna. El 8 de març va de tot un col·lectiu i per sobre de tot, va d’entendre perquè fem el que fem les dones, i això és el que ens farà lliures.
