Ho tenia al pap i ho havia de dir...

Suposo que aquesta nota és una d'aquelles que caldria fer i refer una i altra vegada. Apunto que "suposo" donat que jo no ho vull que sigui així: avui m'he proposat escriure tal com raja, pel broc gros, que diuen. Escriuré amb el mateix diàmetre de broc que han fet servir aquells que han pres la determinació esperada però alhora sorprenent, de baixar la persiana del mitjà de comunicació més estimat pels castellarencs. Evidentment, estic parlant de "Forja".
Així mateix, és important ressenyar que quan parlo de broc gros, no vull dir mancats de raó objectiva, ni de l'evident inviabilitat d'un projecte iniciat fa seixanta-nou anys en unes condicions molt més complicades que les actuals. Res de tot això. Vull recordar que, jo mateix, diverses vegades he ressenyat i denunciat, d'una manera més o menys contundent, que l'aparició d'aquest òrgan de comunicació anomenat "l'Actual" ha estat un factor determinant per fer arribar el tren de Forja (i altres publicacions locals) a la seva darrera estació. És molt fàcil i, aparentment barat, allargar la mà i fer-se amb un bon plec d'exemplars i emportar-se'ls a casa. Tot i això, avui no és dia d'incidir-hi, donat que el més elemental dels sentits comuns apunta en aquesta direcció i són molts els habitants del poble que ho admeten. Deixem-ho així.
Em cal acceptar que el que de debò m'ha impulsat, en un primer moment, a redactar aquestes lletres ha estat el fet d'haver-me de "cruspir amb patates" la darrera crònica del futbol a casa nostra, sense que ningú m'hagi donat la més mínima explicació ni dit "bèstia què hi fas, aquí?". Després de més de trenta anys de col·laboració setmanal ininterrompuda i desinteressada penso haver-me guanyat el dret que hom em dispensés un altre tracte. Una vegada superada aquesta primera fase d'enuig -us prometo molt més humana que no pas egòlatra-, el meu segon espasme d'irada convulsió ha portat el meu desconcertat pensament envers tots aquells que han crescut amb el setmanari; a tots aquells que l'han fet possible; a tots aquells que, amb rostre, noms i cognoms han deixat petja perpètua en les seves pàgines. Sense cap mena de risc d'equivocar-me penso que estic parlant de centenars llargs de persones; llista interminable de col·laboradors que tots tenim a la ment i que seria complex d'anomenar a risc de deixar-nos-en algun. Tot i això, em permeto la llicència d'esmentar-ne un que ha estat actor en tots els papers de l'auca i en el qual convergeixen tota la resta: l'amic Joan Grau. Ell ha estat, un dels grans pals de paller de gairebé tota la dilatada vida de Forja. Seria del tot injust passar-ho per alt: gràcies, moltes gràcies, Joan.
Aquells que fa anys que em coneixen, sabran que per naturalesa sempre he defugit l'enfrontament per l'enfrontament i aquesta vegada no serà pas l'excepció. És ben simple: crec que les coses no s'han fet del tot bé i m'he limitat a exposar-ho. Diuen que la culpa és tan negra que ningú la vol tenir, faig meva la dita, bo i admetent la meva quota en el que he anat exposant en els paràgrafs anteriors. Per il·lustrar-ho, vull recórrer a un fet que vaig viure en primera persona fa uns anys a Sabadell. Una tarda vaig assistir, de manera gairebé casual, al tancament d'una llibreria. En lamentar-me'n, d'una forma prou ostensible i vehement, la propietària em va dir que havia pres aquella dolorosa decisió en bona part per culpa nostra per no haver-hi anat a comprar més sovint: tenia raó. Si ho extrapolem al cas de Forja, també goso afirmar que nosaltres tampoc hi hem ajudat prou. En castellà tenen una dita que hi encaixa a la perfecció "entre todos lo mataron y él solo se murió" .
No voldria acabar aquesta reflexió sense exposar el que jo considero que haguera estat un final molt més digne per al Setmanari. No voldria, tot i que no em preocupa pas gens, que hom em tingués per un incendiari sense fonament. Crec que hauria estat força celebrada la publicació d'un darrer número extraordinari en què tot aquell qui volgués, hagués tingut l'ocasió d'acomiadar-se, d'agrair, d'expressar els seus sentiments per última vegada. Honestament: lectors, col·laboradors, subscriptors, anunciants... s'ho mereixien amb escreix. L'experiència ens demostra que "en els darrers adéus" t'adones on són els teus veritables amics. Allò tan recurrent de "era tant bon home, era tan bon home... " només és un simple i mal trobat acudit.
Salut i gràcies per llegir-me, una vegada més.