Carles Humet i Edu Cots amb les Royal Enfield Himalayan.
Carles Humet i Edu Cots amb les Royal Enfield Himalayan Cedida
01/03/2019 Esports
Transfagarasan, en terra de vampirs

Els castellarencs Edu Cots i Carles Humet van emprendre una nova aventura per l’est d’Europa i van visitar els paratges més inhòspits del continent

Albert San Andrés

L’esperit aventurer és difícil de domesticar i per a dos indòmits com Edu Cots i el Carles Humet, la possibilitat de quedar-se al mateix lloc durant molt de temps els fa posar la pell de gallina, motiu pel qual, a finals del 2018 van emprendre l’enèsima aventura en moto per l’est d’Europa per visitar Transfagarasan, una de les carreteres més icòniques del continent.
Aquests dos amics són coneguts arreu del món per les seves aventures amb dues Montesa Impala, que els van portar a les terres de Xile, el Marroc,  Dakar i de Barcelona a Tòquio, a banda de la volta a Colòmbia amb AKT o posteriorment a l’Índia amb les Royal Enfield Himalayan. Aventures sempre amb la premissa de fer-les amb motos de petita cilindrada i a un ritme còmode.


Aquesta vegada, la Royal Enfield Himalayan, una monocilíndrica de quatre temps, 410 cc i 24,5 cv, era de nou l’escollida per viure aventures als Carpats, en terra de llegendes i de vampirs, on la realitat es confon amb la història i la suggestió pot jugar males passades.
“Romania és un país molt mític per als motards, sobretot els que practiquen enduro i els que van amb motos de trail. És l’únic país d’Europa on pots gaudir realment del fora carretera” manifesta Humet, que assegura que “el nord és molt muntanyós i molt rural, sembla que siguis als anys 70”. Per contra, “el sud està més desenvolupat i preparat per al turisme” afegeix Cots.
El viatge, d’un total de 8.000 quilòmetres, el van començar a Barcelona, passant pels Alps, Itàlia, Eslovènia, Àustria, Hongria i Romania.


“Anar en moto és anar per carretera, no per autopista” assenyala Humet, després d’indicar que van deixar les vies ràpides en arribar a Orange (França), per encetar el recorregut per carreteres secundàries i pistes forestals. “Has de marcar el teu ritme per rodar còmode i poder gaudir de la carretera” vol remarcar l’Edu, experimentat expilot de velocitat als 80 i 90.


Entrant al país, al parc nacional Domogled-Valea Cernei, a Transsilvània, en plena zona de llegendes i de vampirs, els dos motards es van perdre i se’ls va fer fosc. Començava a fer fred i es van veure obligats a circular per un corriol sense retorn, en direcció a una caseta de caça que van albirar des de la llunyania. Després de travessar un riu, van trobar-se amb dos caçadors “com armaris” que sortosament parlaven una mica d’italià i que els van oferir cérvol amb patates per sopar i lloc per fer nit, en un vespre que va transcórrer entre gots del licor de la zona. A Transsilvània, coincideixen, “t’envolta un halo de misteri i hi ha moments en què sembla que les ombres et parlin”.


Transfagarasan era la parada següent. Aquesta és una carretera de 90 quilòmetres construïda entre 1970 i 1974 per Nicolau Ceausescu com a resposta de la invasió russa de Txecoslovàquia el 1968. La carretera transcorre de sud a nord del país per la secció més alta dels Carpats, amb el pic Moldoveanu (2.544 m) i el Negoiu (2.535 m), connectant Valàquia i Transsilvània.
El traçat és un dels més mítics d’Europa per als amants de la conducció –principalment en moto–, en què la icònica imatge dels revolts enllaçats pujant per la vall ha deixat fins i tot imatges al món del cinema de Hollywood.


Travessant carreteres i rius on els llops o els ossos són la fauna més comuna, Cots i Humet van arribar al parc natural de Calimani -a la zona del nord del país- “on no trobàvem cap ruta, vam decidir agafar diverses pistes, on estaves totalment aïllat en boscos mil·lenaris” segons Humet. Aquesta zona és la més allunyada de la civilització, les carreteres asfaltades són poc freqüents i el temps sembla com si s’hagués aturat fa 40 anys, segons relaten.
Després de rodar per la península dàcia i sense tenir prou aventures a l’alta muntanya, els pilots van baixar per la serralada dels Balcans i van creuar des de Sèrbia a Bòsnia i Hercegovina i Croàcia.


Al congost del riu Drina, a la frontera entre Sèrbia i Bòsnia, van gaudir de l’últim gran cim del viatge abans de circular per les excel·lents carreteres de la costa de Croàcia, una de les zones més turístiques del país balcànic. Des de Dubrovnik van viatjar a Rijeka i als penya-segats d’Opatija –seu del Gran Premi de Iugoslàvia de motociclisme entre 1969 i 1990– per travessar la frontera cap a Trieste (Itàlia) i visitar les Dolomites, de tornada cap a Barcelona, en un viatge de somni de 22 dies.

Comparteix
M'agrada
Comentaris