L’infern grana catapulta al seu equip, en un final d’infart enfront del CP Vic (3-4)
Quatre anys després, el somni de tornar a Primera Catalana de l’HC Castellar s’ha complert. Però com és costum en l’esport castellarenc, s’ha aconseguit amb la màxima emoció i un final no apte per a cardíacs, amb gol de Ferran Garcia a 1:32 del final, per a certificar el retorn.
Tot i la renda de dos gols aconseguida amb el 2-4 del partit d’anada, l’HC Castellar va patir de valent per lligar l’objectiu. Amb un Dani Pedrosa registrant un ple històric, on no hi cabia ni un cap d’agulla, l’atzar va fer tornar a un club, el Vic, per a tornar a entrar a la història de l’hoquei castellarenc. El 3 de setembre de 2006, els llavors equips d’Ok Lliga, Roncato Patí Vic i Noia Freixenet, van ser els encarregats d’inaugurar el pavelló que el passat dissabte va veure com el seu filial es quedava a les portes per ben poc.
I és que el partit va ser un viacrucis pels locals, que amb una renda de dos gols per aconseguir l’ascens, van notar massa la pressió, a més de topar amb dos porters espectaculars. El Vic, format per joves jugadors que sovint entren en dinàmica del primer equip i més acostumats a la pressió, va sotmetre als granes, que obrien el marcador a 6:44 del final de la primera part, amb gol de Ferran Garcia. Una alegria que va durar només 30 segons abans de l’empat visitant.
En l’arrencada de la segona, un gol anul·lat als castellarencs no va fer afluixar l’equip a l’atac, però el Vic va continuar mostrant-se sòlid defensivament i contundència ofensiva, fins al punt de fer l’1 a 2 a 9:45 del final i glaçar la sang dels presents. Una sensació que es repetiria a 7:57 amb l’1-3 que empatava l’eliminatòria. El Castellar s’estavellava una vegada i una altra contra el porter osonenc, però Garcia va tornar a sortir al rescat dels seus, aconseguint el 2-3 a 6:30 del final, en uns últims 10 minuts inacabables per a tothom.
El nerviosisme castellarenc davant dels esdeveniments era patent, davant de la confiança visitant, que a 3:38 va tornar a empatar l’eliminatòria amb el 2-4. Tot feia pensar en la pròrroga, un aspecte desfavorable pels granes, veient el desenvolupament del partit.
La grada va continuar bolcada amb el seu equip, empenyent-lo fins al final i caient en el deliri amb el tercer gol de Garcia. Era el 3-4 a 1:32 del final. Només s’havia d’aguantar aquest temps per assolir el somni.
I els granes ho aconseguien, esclatant d’alegria i deixant anar tota la tensió acumulada. Crits, plors, abraçades, invasió de pista, càntics i felicitacions van envair el terratzo del Pedrosa, després de 50 minuts agònics que marcaran la història futura d’un equip i un club cridat a créixer encara més.
“Quin partit, quin rival, quina eliminatòria! Vam quedar segons i teòricament ens havia de tocar l’encreuament més fàcil i ha estat just el contrari, però ho hem aconseguit que era el que calia. Podíem perdre d’un i ho hem fet. Els nervis ens han pogut molt, hem estat molt marcats per la responsabilitat, molt diferent de l’altre dia” va explicar un eufòric Pep Mateo, tècnic de l’equip, que també va avançar que “estem preparant un equip molt potent per estar en la part de dalt i intentar tornar a ascendir la pròxima temporada. Dir això en aquest moment és fàcil, però s’està treballant molt per aconseguir-ho”.
El protagonista del partit i autor d’un hattrick també històric, Ferran Garcia, va restar importància a la gesta: “avui ha marcat tot l’equip i tota la grada” afegint que “han estat quatre anys molt durs, amb una pandèmia pel mig, però ens hem tornat a aixecar amb molt d’esforç. Ho hem tornat a aconseguir, pel poble, pel club i perquè s’ho mereixen”.
El president Roger Benet va ser dels que més va patir durant el partit, però que va poder desfermar l’eufòria i celebrar-ho per fi. “Han estat tres anys perseguint-ho. Ens ha costat molt, però ho hem fet. Tenim un club que és sensacional, ja s’ha vist. És increïble que sigui a casa o fora. Aquests nanos s’ho mereixen tot, estem fent créixer el club” va explicar sobre la pista del club que presideix i que capitaneja Gerard Tantiñá: “ha costat molt, però a base de treball, tot es demostra a la pista. No hi ha millor alegria que aquesta. A més, el que hem viscut aquesta temporada amb l’afició és increïble i espectacular, ens han acompanyat tot l’any, havent camps on semblava que estiguéssim a casa com a Vic o a Palau”.
L’HC Castellar ha demostrat sempre ser un club molt diferent de la resta. Un club familiar, d’un esport minoritari, però que ha sabut crear una afició i un sentiment de pertinença que els ha portat a omplir la grada local en cada partit i la dels visitants en les sortides. Una entitat amb una cohesió social lluny de la resta, on pares, mares, jugadors i afició sempre omplen la grada en els partits d’un equip, que s’ha guanyat la categoria a base de feina i de creure.
