L’alpinista de Castellar del Vallès ha ascendit més de 50 tresmil i gairebé 150 dosmil
El castellarenc Francesc Soto, nascut l’any 1948, va començar a caminar després que el metge li recomanés deixar de córrer a causa d’un pinçament a l’esquena quan tenia 40 anys. Els primers passos de Soto al món de l’alpinisme van ser pujant el Matagalls (1.698 m) i duent a terme diverses rutes prop del municipi com Els Cinc Cims o la Ruta de Les Ermites. A partir d’allà, i un cop es va aficionar al muntanyisme, Francesc Soto va començar amb reptes més ambiciosos com pujar cims de més de 3.000 m. Des de l’agost de l’any 1996, en què Soto va coronar la Pica d’Estats (3.143 m) i durant vint anys, l’alpinista de Castellar del Vallès va fer més de cinquanta ascensions a tresmils. La majoria d’aquests cims situats als Pirineus, però també molts a Sierra Nevada i fins i tot algun a Itàlia. El castellarenc reconeix que està “molt orgullós d’haver pogut acabar totes aquestes fites” i assegura que aquests registres “no estan a l’abast de tothom”.
De la cinquantena de pics que ha coronat Francesc Soto, recorda de manera especial les ascensions al Gran Bachimala (3.177 m) l’any 2012 i a Robinyera (3.005 m) el 2015, tots dos cims al Pirineu aragonès. Soto assegura que aquests pics són molt complicats i que ho va passar francament malament a causa de la dificultat que suposen, però reconeix que “els vaig patir, però els vaig gaudir”.
Per a Francesc Soto, l’alpinisme no és només un esport, sinó que s’ha convertit en una manera de viure la vida. A Soto, el muntanyisme li ha ensenyat “sobretot a respectar la gent i a ajudar a qualsevol persona que et trobis pel camí i que no ho estigui passant bé”. El castellarenc també remarca que “és molt important tenir respecte a la muntanya i tractar-la bé” i reconeix que el posa de molt mal humor la gent que llença brossa al medi natural.
A més dels més de cinquanta cims de més de tres mil metres que Francesc Soto ha ascendit al llarg dels anys, el castellarenc també ha coronat gairebé 150 vegades algun pic de més de 2.000 metres d’altitud, entre els quals destaquen el Puigmal (2.910 m) o el Pedraforca (2.506 m). El de Castellar del Vallès assegura haver pujat a la Mola més de 1.700 vegades i explica que fins i tot es va posar en contacte als últims mesos amb la Diputació de Barcelona per evitar que es tanqués el restaurant al cim de la muntanya.
Soto, però, reconeix que des de fa uns mesos ha hagut d’afluixar el ritme a causa de l’edat i que ha deixat de pujar cims de 3.000 i 2.000 m. L’últim que va fer, la ruta als estanys i el circ d’Engorgs, una travessa situada al bell mig de Catalunya, França i Andorra.
No tot són cims a la vida de Francesc Soto, ja que al llarg dels anys ha participat en rutes com la Cavalls del Vent, la Carros de Foc, la Matagalls-Montserrat o la Núria-Queralt-Berga. Francesc Soto també ha acumulat més de 8.000 quilòmetres del Camí de Sant Jaume en diferents etapes al llarg dels anys. Una d’aquestes la recorda especialment, ja que entrant a Navarra des de França, va beure aigua directament d’una cascada sense filtrar-la amb pastilles potabilitzadores i a causa d’això va patir un fort mal de panxa que li va complicar molt acabar l’etapa, però que per sort no va anar a més.
El món de l’alpinisme ha canviat molt d’ençà que Soto va començar fa més de trenta anys. El castellarenc assegura que una de les coses que més ha canviat és l’augment de dones que el practiquen avui dia. Soto assegura que “quan vam començar, a Catalunya no trobaves dones a la muntanya i quan anàvem a França en veiem moltes i això ens sobtava” i afegeix que “per sort ara n’hi ha moltes i s’ha normalitzat”. Soto, però, lamenta que la muntanya s’hagi massificat i reconeix que “a mi no m’agrada trobar-me tanta gent intentant fer el mateix cim”.
soci del cec des del 1996
Francesc Soto, en el moment en què va aficionar-se per la muntanya, va decidir adherir-se al Centre Excursionista de Castellar del Vallès, on actualment és vocal del Grup Dimecres Caminem. Per a Soto, l’entitat és molt necessària a la vila i fa que la gent de Castellar tingui un grup amb qui sortir. El muntanyista castellarenc reconeix que es troba còmode amb la moda de la marxa nòrdica, tot i que ell no ha portat gairebé mai bastó, i assegura que amb aquesta nova modalitat “es va molt de pressa”.
