Víctor Valls: "Tota la vida he seguit la Unió Esportiva, a casa i a fora"

· Ets fill de Castellar del Vallès, què en recordes?
Vaig anar a les Escoles Nacionals, el que ara és l’Emili Carles-Tolrà, fins a 5è. La pedagogia era la que era, és clar. Després, vaig anar als Maristes de Sabadell. Castellar era molt diferent, era més poble, ens coneixíem tots, no només la canalla. A l’avinguda de Sant Esteve s’acabava el poble. I als Pedrissos, amb els pisos de la fàbrica Tolrà. Tot era molt reduït.

· Com us divertíeu, quan éreu petits?
Ui, si fèiem un disbarat ens escapàvem a Can Casamada i, quan tornàvem, ja se n’havia assabentat tothom. Però tampoc passava res, no hi havia la preocupació que s’ha de tenir ara, sortíem al carrer sense patir. Jo soc del carrer del Molí. 

· Quina va ser la teva entrada a l’ofici d’impressor?
Jo era gandul per estudiar. Als 16 anys, el pare em va portar a la impremta que es deia Tipògraf, a Cal Targa, al carrer de les Roques.  El pare els va dir que no em donessin res però que em tinguessin entretingut. Així va ser com vaig començar a la impremta, traient olis i embrutant-me molt. Aleshores hi havia l’Enric Comellas. El meu pare treballava a la Satina i va dir: no vull que sigui un cul de fàbrica, vull que aprengui un ofici. I l’avi es va morir pensant-se que jo treballava a Gràfiques Castellar, a Cal Ribera, perquè per a ell era l’única impremta que hi havia a Castellar. Però també hi havia la de l’Elias, la Vallès. 

· Vas seguir l’ofici a la impremta?
Sí, de no donar-me res em van donar les meves primeres 5.000 pessetes! Que content que vaig arribar a casa!  Vaig seguir l’escola al vespre i a Sabadell vaig anar a parar al Càrter, l’antiga Gràfiques Oliva, durant un any i mig. Aquesta va ser una excusa per marxar, el poble se m’havia fet petit. Després, vaig estar cinc anys a Barcelona, d’impressor a Mercabarna, al mercat del peix. Allò em va impactar molt, perquè és tot un món, tot de gent, llum, crits i soroll per tot arreu. Eren finals dels vuitanta. 

· Vas tornar a Castellar?
Vaig casar-me l’any 1992 i vaig anar a viure a Sabadell i a treballar en una impremta que es deia Díptic. Més tard, va ser nostra, però després va anar plegant la gent. Ara treballo sol, soc autònom.

· Com et vas implicar a ‘Forja’?
Vaig escriure les cròniques del futbol del Castellar des del 1983 fins al 2014, quan va tancar. El meu pare em va inocular el virus del futbol [riu]. Tota la vida he anat a veure els partits, a casa i a fora. Hi havia moments que ja no sabia què dir.  De tant en tant, per veure si hi havia gent que em seguia, posava una crònica antiga, però ningú se n’adonava. Un dia, vam anar a Berga i ens van fer una golejada de ca l’ample i vaig explicar la temporada de bolets. Aleshores sí que se’n van adonar [riu].  Escrivia les cròniques amb Olivetti, després amb màquina elèctrica, i més tard amb els ordinadors, però havia de portar l’original. Quan ho vaig poder enviar per Internet ja va ser una altra història. 

· No només escrivies cròniques del futbol, no?
També hi escrivia articles. Em trucaven els que hi havia aleshores, el Tordera, el Sors, el mateix rector, perquè hi havia setmanes que Forja no es podia omplir. En guardo molt bons records, d’aquella època.  

· Quin vincle mantens, amb Castellar del Vallès?
El futbol. Cada setmana el vaig a veure, a fora i a casa. Encara el segueixo però no amb aquella passió. Pensa que quan va néixer la meva filla, el primer regal que li vaig fer va ser fer-la sòcia del Castellar, tot i que no ve ni ha vingut mai a veure els partits [riu]. Els meus pares van seguir a Castellar. I quan ma mare va morir, la UE li va dedicar un minut de silenci, per la paciència que havia tingut amb el meu pare, que era un incondicional del futbol. 

· Sobre què escrius, ara?
El primer que vaig escriure va ser un poemari l’any 1980, en vaig col·locar 750. Ara escric sobre allò que em ve al cap, m’inspiren coses que veig a la vida quotidiana. Per exemple, avui he observat que hi ha bosses d’escombraries al costat del contenidor i, quan l’obres, és buit. M’agradaria saber a què respon, aquest comportament. En parlaré, d’això [riu].

Les 11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Esperançat

Un defecte que no pots dominar?
Nerviós

Una afició?
Caminar pel bosc

Sobre què no escriuries?
Una apologia, ni novel·lada

Quin plat t’agrada més?
Faves a la catalana

Un llibre?
‘Si això és un home’, de Primo Levi

Una cançó?
‘Alè’, de Lluís Llach

Una pel·lícula?
‘El show de Truman’

Un viatge pendent?
Marràqueix

Un racó de Castellar?
El Puig de la Creu

Un desig?
Que tothom tingués més sentit comú