'Pulmons', una obra que respira professionalitat

Semblava que el periple de l'estrena no s'acabaria mai. Un primer intent just abans que comencés la pandèmia, un segon intent a la tardor que també va acabar amb la suspensió, i finalment, aquest divendres dia 5, i també el 6 i el 7 de novembre, l'obra Pulmons de l'Esbart Teatral de Castellar ja ha rebut els primers aplaudiments d'estrena. El muntatge, dirigit per Bet Tena, està interpretat per Anna Solé i Cesc Permanyer.

Per començar, ens trobem dos personatges. Una parella, justament, que conversa i reflexiona al voltant del fet de tenir fills. D'entrada, es planteja com alguns hem fet en algun moment de la vida si val la pena tenir fills en un món que cada cop està més desgastat, desestabilitzat, amb crisi climàtica, econòmica, social,... En segon lloc, els protagonistes també es pregunten si aquest fet, el de tenir fills, ha d'acabar essent el focus principal de la nostra existència, de si passem de ser persones a ser només progenitors. Altres temes que a l'obra s'apunten amb encert són, per exemple, els de la pèrdua. Què passa quan hi ha un avortament d'un nonat? I com continua la vida? Les relacions humanes poden ser una muntanya russa. Què canviarà quan arribi un fill o filla a la nostra vida?

Cal destacar, de l'obra, tres grans aspectes. La interpretació dels protagonistes, en primer lloc, perquè sorprèn des del primer minut la magnífica interpretació i professionalitat que demostren l'actor i l'actriu. És fantàstic copsar el que diuen d'una manera tan orgànica, i es transmet al públic d'una manera versàtil, com si el fil de la conversa hagués sortit en aquell precís moment d'una manera espontània. L'obra de Macmillan és eminentment de text, i això fa que la dificultat de mantenir l'atenció del públic sigui un repte seriós. La conversa picada i ràpida entre tots dos personatges manté l'audiència ben atenta.

El segon dels aspectes a destacar és la direcció, com hem dit, de Bet Tena. L'encert en la posada en escena del text, enllaçant conversa amb temes, temes amb conversa, fent aquelles pauses petites però necessàries i aquells canvis de moviment dels personatges d'un costat a l'altre de l'escenari per marcar el pas del temps i de lloc on els protagonistes conversen i es plantegen el per què de moltes coses facilita al públic l'entesa del contingut del que diuen els protagonistes. La tria d'aquests actors i no uns altres també és un punt a favor de la direcció. Possiblement, aquesta sintonia entre dos actors no és fàcil de trobar.

L'escenografia austera és un altre encert. Austera perquè consta tan sols d'un llit sobte fons negre. En aquest sentit, els objectes secundaris no distreuen i els actors concentren l'atenció. Però aquest llit és un element ben interessant, que serveix de recer; talment eròtic, en certs moments; al mateix temps que tendre, en altres; o amagatall de les tristeses, segons convé. Funciona de zona de confort, de ruptura, de pena, d'enuig, de felicitat, d'esperança. Col·locat estratègicament en un punt central, és també un element de transició temporal.

En definitiva, Pulmons és una obra que atrapa i que també interpel·la, que en certs moments provoca el riure, en altres remou i incomoda. I no és això, el que ha de fer el teatre? Remoure consciències? I si això es pot fer gràcies a la magnífica posada en escena de l'equip interpretatiu, de direcció i tècnic que ha donat forma a aquest text caldrà avisar que, qui vulgui, encara té temps de veure l'obra, perquè també està programada pels dies 12, 13, 14, 19, 20 i 21 de novembre, a la Sala de Petit Format de l'Ateneu.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara