Patrícia Font: “Els mestres republicans mereixen aquesta història”

· Quina història retrata ‘El mestre que va prometre el mar’?

Retrata l’estada del mestre Antoni Benaiges al poble Bañuelos de Bureba (Burgos), dos anys de curs, i el seu final. Està basat en fets reals, en el que va succeir allà. Paral·lelament, tenim una altra història que es va entrellaçant, situada el 2010, sobre una noia que busca les restes del seu besavi desaparegut en una fossa comuna. 

· Per què entrellaceu passat i present, a la pel·lícula?

Per donar vigència als fets. Aquest tema de la història del mestre, situada l’any 1935, no només no fa tants anys que va passar sinó que encara té conseqüències en el nostre present en forma de moltíssimes fosses comunes que encara s’han d’exhumar.  No és un tema del passat, i les ferides encara no estan ben tancades.

· Francesc Escribano és productor de la pel·lícula i coautor del llibre sobre Antoni Benaiges ‘Desenterrant el silenci’ (2013). El film es basa en aquest llibre? 

Del llibre s’agafa tota la trama del mestre Antoni Benaiges, tot i que òbviament no s’hi pot posar tot. La novetat que no és al llibre és la part del 2010.

· De quina altra manera us heu documentat per fer el guió?

Hi ha força persones que ens han assessorat, com Sergi Bernal o José Antonio Abella, persones que en saben molt, sobre la vida del mestre i la seva estada a Bañuelos. A més, per a la trama del present, vam poder parlar amb el responsable que havia exhumat la fossa de La Pedraja, l’any 2010. Ell, buscant el seu avi, va ser qui va aconseguir que la fossa s’exhumés. L’equip d’arqueòlegs forenses de Paco Echevarría ens va assessorar sobre com podíem fer més realista la fossa. Les imatges que es veuen són calcades a les fosses  reals.

· Us ha calgut fabular molt o poc, la trama d’aquesta pel·lícula?

Sempre s’ha de ficcionar alguna cosa, els diàlegs no saps com van ser, però és veritat que hem intentat el màxim rigor al que va passar. Ens hem permès alguna llicència, com algunes localitzacions, i alguna cosa de ficció de duració de temps. Per exemple, realment el mestre va estar a Bañuelos durant dos cursos, i a la pel·lícula s’ha condensat en un curs.

· Quan vas tenir clar quins actors interpretarien els diversos papers?

Laia Costa va ser la primera opció perquè ja la coneixia i feia temps que volíem treballar juntes altre cop. Enric Auquer va fer un càsting i va ser la primera opció.

· Hi ha dos personatges que apropen una mirada maternal i paternal al film, els personatges de l’Emilio i la Charo, és així?

Sí, és així. La Charo (Luísa Gavasa) té un paper molt maternal amb el mestre, i a la trama de l’Ariadna (Laia Costa) hi ha l’Emilio (Nicolás Calvo), un senyor gran que l’ajuda en el seu viatge.

· Alguns dels actors i actrius són infants i dirigir nens no és fàcil, com us ho heu fet?

Dirigir nens té unes necessitats pròpies i és més complex. Necessiten més temps de preparació, per entendre el personatge i les seqüències i els guions que no són escrits per a nens. És molt important comptar amb coach, jo sempre que treballo amb nens hi recorro, és una persona que es va dedicar a ajudar-los en aquesta recerca de personatges i a crear un clima perquè se sentissin a gust, que hi hagués lloc per al joc. Cal recordar sempre que són nens. Quan rodàvem es contagiava l’ambient de nens, no anar amb presses i ser flexibles amb els tempos. Eren nens amb molt talent, es van veure més de mil nens, per escollir-los.

·  Enric Auquer té un marcat accent català, quina funció té, aquesta elecció?

No sabíem quin accent tenia el mestre, realment. Va ser una proposta d’Enric Auquer que, veient entrevistes a personatges com Josep Pla o Espriu, havia vist que tenien un accent molt marcat i això el va inspirar. Va aportar això als rodatges i em va semblar que tenia un fonament i que era interessant. També era una manera de recordar a l’espectador que estava fora de lloc, algú que venia de lluny. Ens va semblar que tenia sentit, sense que semblés una caricatura, trobant la mesura.

·  És veritat que Antoni Benaiges va prometre el mar als nens?

Això és totalment veritat, no ens ho hem inventat. És una de les parts més poètiques del guió i que normalment seria ficcionada, però és veritat que el mestre ja havia dit a la seva mare que preparés la casa a Mont-roig del Camp perquè hi aniria amb els nens. El quadern que es llegeix a la pel·lícula amb els escrits sobre com els nens creien que seria el mar i que el mestre els portaria és real.

·  Què respondries als que diguin “una altra pel·lícula de la Guerra Civil”? 

Jo respecto la gent a qui no li vingui de gust veure-la, però alhora jo soc del parer que mentre hi hagi històries que mereixen ser explicades i que siguin necessàries com aquesta, que s’expliquin. Sobretot, perquè hi ha encara fosses per exhumar avui dia. I que no és un tema polític sinó humà, de gent que vol enterrar els seus avantpassats. Cada vegada va quedant més lluny. Ara ja són besavis. Aquests són motius de sobres.

·  Encara avui seguim en una Espanya dual, els qui volen amagar la memòria i els qui la volen rescatar?

Totalment. La pel·lícula està funcionant a sales perquè hi ha molta gent que pensa que encara és una ferida oberta, és clar. 

·  Antoni Benaiges, un heroi que valia la pena donar a conèixer?

Sí, com dius, la mateixa història és la d’un heroi, pels ideals que tenia, pel que va aconseguir i pel seu final. Aquesta història és molt cinematogràfica, i ell també representa tot el col·lectiu de mestres republicans. Van ser moltíssims els qui van acabar igual, o represaliats, o exiliats, i crec que tots ells mereixen aquesta història.