Natàlia Cerezo: "Somnio que els personatges em parlen"

L’escriptora castellarenca Natàlia Cerezo publica Ara soc un llac, de l’editorial Empúries. El volum inclou cinc contes que reflexionen sobre la identitat, “sobre com les nostres relacions respecte als altres, d’amistat, de família, ens fan ser d’una determinada manera”, diu Cerezo. El llibre és com un mirall al camí, passat pel sedàs de l’imaginari de l’autora.

“Taipei” és el títol del primer conte que llegim a Ara soc un llac. És una declaració potent, més a prop de la percepció subjectiva de la realitat que no pas realista. “Temàticament, enllaça amb ‘El fil d’Ariadna’” (el tercer dels contes).

Taipei (a Taiwan) és una ciutat que l’autora coneix bé, ja que hi va viure gairebé un any “i que enyoro molt, darrerament”, diu. En aquest conte, l’autora ens agafa avantatge, aportant elements autobiogràfics en les localitzacions –sovint oníriques–  i personatges. “Per exemple, el Klaus no existeix però sí que hi ha una versió real del Klaus, que és el meu millor amic”. En aquest conte se’ns planteja una reflexió: “Com intentes fer encaixar l’element que no ha canviat si tu sí que has canviat”.

El segon conte és “Dues illes”, més clàssic, entre la relació maternofilial. En canvi, el tercer, “El fil d’Ariadna”, parla de la relació entre una neta i l’àvia. “Vaig escriure’l quan estava llegint el Badal [autor a qui Cerezo admira] i vaig intentar, sense voler copiar-lo, escriure com ho fa ell”. Al conte, hi ha elements realistes però també n’hi ha que venen donats per la mirada de la iaia cap a la neta. Com si fossin dues nenes, veuen el seu món particular, fent reflexionar el lector entre el que ens creiem i el que no.

“Sacrifici” és el quart conte i, segurament, el més cru de tots els del llibre. S’havia publicat al diari Ara el 2019 i Cerezo el recupera. “Fa de contrapunt amb l’últim, més llarg i més positiu”, i que es titula “Caminem sobre l’aigua”. És un conte atípic perquè no té conflicte. “A l’escola d’escriptura de l’Ateneu ens van dir que, sí o sí, un conte havia de tenir conflicte”. I Cerezo va pensar que contradiria aquest principi. Segurament, n’ha reeixit amb èxit. 

L’ordre d’aparició dels cinc contes del llibre Ara soc un llac no és aleatori. “M’agrada que les coses acabin bé” i per això ha deixat el que no té conflicte com a última lectura.

En aquests contes hi trobem un gran nivell de detall. “Ho faig perquè crec que tot el que hi ha escrit en un text ha de tenir una raó de ser, o aquell text és buit”. Especialment en el conte, cal controlar el que s’escriu “i tot ha d’aportar”, afegeix.

Els personatges de Cerezo són complexos i amb pensament propi. “Treballo molt la construcció prèvia del personatge, de forma constant i gairebé malaltissa, tant que, de vegades, me’n vaig a dormir i somnio que els personatges m’estan parlant”.

L’escriptora lluita “perquè no vull que se m’escapi res”. S’imagina els personatges i com serien, què farien si fossin de debò. Tant,  que a vegades se l’enduen.

Hi ha dos elements que són una constant en els contes de Cerezo: les àvies i els gats. “Amb els avis ens lliga alguna cosa molt emocional, sembla que t’hi hagis de dur més bé que amb els pares, almenys, en la literatura”. Pel que fa als gats, l’autora els coneix bé perquè a casa conviu amb cinc felins. Al darrer conte, els fa aparèixer amb noms canviats però “són els nostres, amb les seves manies i costums”.

Declara que li interessa l’aspecte més conflictiu de la maternitat, i potser és per aquest motiu que, en els seus contes, sempre que hi apareixen no ens evoquen el sentiment maternal.

 “Per què m’agraden els contes? Per què t’agraden les llenties?”, respon a la pregunta que li hem fet. Un conte té un llenguatge diferent a la novel·la, “diuen que és més difícil escriure un bon conte que una bona novel·la”. A més d’escriure’n, en llegeix molts: de Bradbury, Munro, Poe, Cortázar, i un llarg etcètera.