‘La bella dama sense pietat’, de Desclot

El traductor i poeta Miquel Desclot ha publicat aquesta setmana un llibre de poesies de poetes anglesos titulat La bella dama sense pietat, de l’editorial Vitel·la (col·lecció “Poesia”). L’obra recull versions poètiques que ha anat fent al llarg de 40 anys. De fet, va néixer d’una forma paral·lela al llibre que ha rebut el Premi Carles Riba, Despertar-me quan no dormo. La presentació de tots dos llibres es va fer aquest dijous a la Sala de Petit Format i va comptar amb la intervenció de Jaume Aulet i Anton Carbonell, coneixedors de l’obra del poeta Desclot. A l'acte, Desclot va apuntar que "tinc gairebé 70 anys i moltes carpetes per tancar", referint-se als arxiu de feines que ha anat fent durant tants anys i que guarda a l'ordinador. També va dir que si es  va presentar al Premi Carles Riba va ser "només després que morís Josep-Ramon Bach, un bon amic que sempre es presentava al premi". A l'acte d'aquest dijous s'hi van trobar una vintena de persones.

El nou títol inclou poesies que Desclot va fer ja fa anys, fins a d’altres que són de l’estiu passat. “Era una d’aquelles carpetes que tenia obertes a l’ordinador i que havia de tancar”, explica. Va aprofitar el confinament per acabar Despertar-me quan no dormo i també per polir les poesies que havia reescrit i que han acabat donant forma a  La bella dama sense pietat. “Per a mi, traduir poesia és una forma d’escriure poesia, perquè no es tracta de traduir paraules sinó de traduir aquelles manipulacions sobre les paraules que ha fet el poeta original”, diu Desclot. El poeta castellarenc actua, un cop més, com a poeta i manipula les paraules de manera que projectin una emoció que el diccionari no pot projectar.

Desclot va oferir La bella dama sense pietat  a l’editorial Vitel·la, una editorial petita de Gemma Garcia, una bona amiga de Desclot que publica no només poesia, sinó també llibre infantil, i que va néixer com a editora de les publicacions de la Universitat de Girona. Té publicada, per exemple, la poesia completa de Maria Àngels Anglada i la poesia de Víctor Català, entre d’altres. “Em va dir que si l’acabava a l’octubre de l’any passat me’l publicava per Nadal”. L’obra va quedar llesta en la data pactada, tot i que finalment no es va poder publicar per problemes de drets d’autor. Per això, s’ha hagut d’esperar fins al 2 de juny per veure la llum.

La bella dama sense pietat recull 200 traduccions de poesia anglesa d’una cinquantena de poetes. “Només inclou les traduccions de poetes del segle XIX cap aquí”, detalla el poeta i traductor. Hi podem llegir poetes molt clàssics com John Keats, Lord Byron, William Blake, Elizabeth Barrett o Emily Dickinson, o poetes del segle XX com Robert Frost o Anne Carson, entre d’altres. L’ambició del llibre és “que es pugui llegir com un llibre de poesia en català, no com una traducció”, diu Desclot, i afegeix que “el que m’agrada és reescriure una poesia que m’agrada d’un altre poeta”.

Al pròleg, Desclot aclareix que no hi ha un fil conductor, que no és un llibre unitari, sinó que reuneix poesies traduïdes per motius ben diversos. “Per exemple, vaig traduir una poesia  que parla del fet de treballar en silenci”. Va ser un encàrrec d’un amic, que era professor d’escultura  a l’Escola d’Arts i Oficis de Vic i que tenia intenció d’explicar als estudiants la importància del fet de treballar l’escultura en silenci. “En tot cas, hi ha altres poesies que he traduït perquè m’agraden.”, deia Desclot.

La coberta

Desclot volia posar un artista plàstic britànic a la coberta del llibre. Un dels seus artistes preferits és l’escultor Henry Moore. El poeta recordava dibuixos molt bons de l’artista, que mostraven la cruesa de la guerra, però “vaig triar un dibuix que va fer al final de la seva vida sobre les seves pròpies mans”.  Es tracta d’una il·lustració del 1977, quan Moore tenia 79 anys, que funciona “com a símbol bonic de la feina que hi ha dins el llibre, i és que la poesia no es fa de qualsevol manera, s’ha de treballar com si fos una escultura”. Si no es fa així, afegeix Desclot, la poesia no emociona.

El títol

La bella dama sense pietat  prové d’una obra  del segle XV d’Alain Chartier titulada La belle dame sans merci, títol que John Keats va recuperar per a una balada anglesa molt coneguda, que conserva el títol en francès. “Explica la història d’una dona d’aigua que embruixa qui s’hi acosta”, explica Desclot.