J. Ll. Badal: "Escric molt sovint, llegeixo cada dia... és una manera com una altra de respirar"

-        Escrius el llibre de poesies ‘El món és senzill’, què t’hi ha empès?

Pregunta difícil, perquè és preguntar “Per què s’escriu”, i això no es respon en poques línies. En tot cas, la meditació de la petita, humil escriptura poètica, l’estat de percepció quotidiana que l’escriptura et permet, em donen una “manera d’estar” que m’agrada més que d’altres maneres. Em fan sentir proper a la vida. La vida senzilla. La de la respiració, per entendre’ns, la de l’arbre i la humanitat sense farsa ni soroll. La poesia és una manera de fugir de l’enorme massa de mala literatura que ens envolta. Paraules, bla bla, ja saps. En la poesia m’entenc millor amb el pardal, l’arbre, l’ésser humà que tinc al davant. O m’ho imagino, qui ho sap. En poesia t’ho puc dir millor. Així... és difícil.

-        Quan comences a gestar els versos que inclous en aquest volum, i quants són?

No et puc dir quants són, perquè per a mi el llibre és molt més llarg. En els quaderns on van ser escrits n’hi ha molts, més de dos-cents poemes. Després ve la selecció. Però per a mi formen una mena d’”època”, de llenguatge de manera d’estar en el món. Quan se m’esgota aquesta època, tanco els quaderns i en faig un llibret coherent. Per què? No ho sé. Com qui fa un diari mentre viatja. Com qui prova d’entendre’s, o d’entendre tanta llum al voltant -i la foscor-. És més una experiència de vida, poesia, llenguatge... que la construcció d’un llibre. El llibre és casual, circumstancial. Alguns d’aquests versos van ser escrits l’any 2016 (un d’ells apareix datat, va ser escrit en calent; l’altre va anar a parar a un llibre anterior, Cants materials. ) Poc abans de publicar El món és senzill hi vaig afegir uns versos dels quaderns que ara tinc començats i que ja són d’un possible llibre que encara no té gaire cos.

-        Hi endevinem imatges de natura, de fauna, de territori, és amb aquests elements que t’inspires?

No ho sé.  Que per a mi la natura és important, sí, i tant! Bé, indefugiblement sí: som natura, no en podem fugir. La cosa és adonar-nos-en. Inspiració... és que ja no sé què vol dir. Tu vius, vibres a l’uníssim del món, fas callar una mica l’ego, i, com un ocell fa xirp o deixa anar una cagarada, doncs fas un esternut o escrius alguna cosa. És un acte manyac amb... amb la vida? L’ésser? La veritat és que totes aquestes paraules em sonen tan ampul·loses... No m’agradaria llegir-les en una entrevista. És més senzilla, la poesia, més essencial, més complicada.

-        Per què dius que és el “darrer poema del món”?

Imagino que quan s’escriu es fa pensant que és la darrera cosa que faràs. Sense futur. Arrelat. Si escric pensant que això demà ho llegirà algú, ja estic fent posa. Què escriuries si, en una illa deserta sabessis que ve un tsunami i que et queden vint, cinquanta minuts de vida? Res? Doncs no escriguis res ara. Un vers? Doncs és el que has d’escriure ara.

-        I per què, “El món és senzill”?

Això sí que és complicat, ha ha. Per al món, per a l’ésser,  no existeix “senzill” o “complicat”. És la necessitat del petit cervell humà de marcar, traçar coordenades, atermenar. Què vol dir senzill? I alhora, creus que és menys complicada, complexa, una patata, la flor de la ravenissa, que una frase humana, que una metàfora? I més si considerem que la patata te la pots menjar i la frase humana normalment és bastant egoista i estúpida... Alerta, la paraula també és la font de la humanitat i de la compassió, no la vull menysprear, n’estic enamorat. Només que crec que val ni més ni menys que qualsevol partícula d’aquest univers fulgurant que habitem i que ens habita.

-        Ets gaire prolífic, en el gènere poètic? T’hi sents més o menys còmode que amb la prosa?

Em sento còmode en el gènere que en aquest moment estigui fent servir, prosa, poesia, o entremitjos, que m’agraden molt. Prolífic... tampoc no sé què vol dir. Si et dic que escric tan sovint com una persona que cada dia fa una mica d’esport, o que mira un programa de la televisió, o que guatzapeja, em diries que escric molt o poc? “Molt” i “poc” són difícils d’entendre... Escric molt sovint, llegeixo cada dia... és una manera com una altra de respirar. Per a mi molt neta, molt humil, anihiladora de l’ego, una forma d’”estar”. Ni té valor ni és criticable...

-        Què ens en diries, de l’editorial Lleonard Muntaner? I ja hi havies publicat?

Lleonard Muntaner és una editorial preciosa. Té molts anys, ja, i un prestigi enorme. El seu catàleg és increïble. No hi trobaràs res publicat només perquè sigui comercial. I en canvi té meravelles. Vaig tenir la sort de publicar-hi XIRP, i ara El món és senzill. La Maria Muntaner, l’editora, és una persona increïble amb qui ens hem fet amics en poc temps, cultíssima però, encara més important, amb un cor enorme. Ha estat un regal conèixer-la i conèixer l’editorial des de dins. La vida pot ser molt salvatge, molt dolorosa, a vegades, però et fa uns regals que fulguren. En una cruïlla del temps i l’espai, fulguren. I, ara que somric, ja callo.