‘Per fi me’n vaig!’ es presenta dissabte a Castellar i ja ha exhaurit entrades
L’Auditori Municipal Miquel Pont continua apostant per l’humor de qualitat amb l’arribada, aquest dissabte 7 a les 20 h, de la proposta teatral Per fi me’n vaig!, el nou espectacle en solitari de Carles Sans que ja ha exhaurit entrades. L’actor i humorista, conegut durant molts anys com una de les potes del Tricicle, torna a pujar a l’escenari amb una proposta que combina rialles constants i una mirada molt personal sobre el moment vital en què es troba.
Ho fa després d’haver estrenat, ara fa més de 4 anys, Per fi sol, un monòleg basat en anècdotes viscudes durant la trajectòria del mític equip de Tricicle, amb què va estar durant 43 anys.
L’espectacle va superar totes les expectatives i va mantenir-se en cartell molt de temps. “Aquell ‘Per fi sol’ va tenir tantíssim èxit que em vaig haver de plantejar si volia continuar o no. I la resposta va ser que sí, perquè encara en tinc moltes ganes”, reconeix l’actor.
D’aquesta reflexió neix Per fi me’n vaig!, un títol que juga amb l’ambigüitat i amb la idea de la retirada, tot i que l’actor deixa clar que no és immediata. “Aquest, probablement, serà el meu darrer espectacle en solitari, perquè si dura tres o quatre anys, potser després sí que serà el moment de dir ‘passi-ho bé’”.
En tot cas, Sans no es veu desvinculat del teatre: “Puc continuar dirigint, fent coses des de sota l’escenari o com a director”.
A diferència del seu primer monòleg, a Per fi me’n vaig! s’allunya de Tricicle i se centra en vivències més personals. “Aquí parlo del meu entorn, del meu present i de totes aquelles coses que et diuen que has de fer quan et retires”, diu Sans. Per exemple, viatjar sense parar, fer esport, aprendre idiomes o gaudir del temps lliure són alguns dels tòpics que Sans explica amb ironia al monòleg: “Vaig fent un llistat i me’ls carrego un per un, perquè o ja els he fet o no m’agraden o no m’han acabat de convèncer”.
L’espectacle es divideix en dues parts ben diferenciades. Una primera més reflexiva, però sempre des del vessant còmic, i una segona en què l’humor neix de situacions quotidianes i experiències íntimes. Sans parla, per exemple, de la convivència amb la seva dona a l’hora d’anar a dormir o de les preguntes aparentment innocents però profundes que fan els nens. “L’un, em va preguntar un dia quin gust fa una pastilla, quan entra al cos, per què serveix i on ha d’anar”. I el públic té la sensació d’estar en una gran sobretaula, explicant històries entre amics.
Tot i estar sol a l’escenari durant 90 minuts, Sans assegura que s’hi sent còmode. “El pas complicat ja el vaig fer amb ‘Per fi sol’, quan havia de demostrar-me que podia funcionar sense Tricicle, i el públic m’ha demostrat que li agrada el que faig”.
L’aposta en solitari ha estat arriscada perquè després del mim a Tricicle ara fa una obra en què no para de xerrar. “Després de 43 anys sense parlar, jo crec que ja em tocava esclatar”.
La direcció és del mateix Sans, juntament amb José Corbacho, amb qui ja havia col·laborat anteriorment. “Tenim una relació fantàstica. M’ha donat idees i suggeriments estupends. Necessitava algú que m’entengués molt i ha estat un encert”, assegura.
Sans defineix el seu humor com a universal, lluny d’etiquetes. “No és un humor català, és un humor sense fronteres, que funciona aquí, a Santander o a qualsevol altre lloc”, afirma Sans.
