Miquel Torrecilla, el pintor que il·lumina la natura

Diu la saviesa popular: "en els marges és on cal buscar les herbes més delicades". I és, acompanyat per aquestes paraules, com m'imagino Miquel Torrecilla quan me'l trobo passejant pels voltants de Castellar del Vallès, camí de Sant Pere Ullastre o de l'ermita de Togores.
Hi ha en la seva pintura un reflex de les troballes que ha anat descobrint en la natura. La mirada del pintor, com el Fèlix de Ramon Llull, experimenta aquest meravellar-se davant "de les meravelles qui són en lo món". I és potser en els marges, amb el magma caòtic d'herbes i flors silvestres, que resulten insignificants per als que vivim distrets, on l'artista endevina un sentit i se sent corprès per l'emoció. I el sentit i l'emoció, en el seu cas, diria que no tenen res a veure amb la mística o amb la revelació d'un presumpte secret de la naturalesa. És més aviat la fascinació per l'espectacle de la vida que es fa present en aquests territoris marginals, ignorats, que no mereixen la nostra atenció: en les formes, en els colors, en el moviment,… Com diu Miquel Torrecilla: aquest espai "(…) sempre em dóna una lliçó de convivència" i el commou "(…) tota varietat de flora lluitant contra el medi i constituint una visió creativa i plàstica natural".
Nascut a Sabadell (1947), Miquel Torrecilla sent la passió per la pintura des de molt jove. Fa estudis a l'Escola Massana i aconsegueix premi i beca per al primer curs d'Arts Aplicades. Amb el mestratge de Jaume Mercadé, d'Alfons Gubern, de Ramon Noè, va a la recerca d'un llenguatge propi dins el camp de la pintura figurativa del paisatge. Amb el pinzell a la mà, s'allibera "de l'angoixant tasca creativa que suposa el meu treball professional de dissenyador gràfic", sotmès als imperatius comercials. I, alhora, crea un espai propi, sense tensions, per aplicar-se a la pura contemplació de la naturalesa.
Però hi ha una qualitat pròpia del llenguatge pictòric de Miquel Torrecilla que arriba intensament a l'espectador dels seus quadres. I és la força i el misteri de la llum, que és font de vida i d'enlluernament. Com a artista que entén la seva obra com a via de comunicació amb els altres i, també, com a descoberta del seu món interior, resulta conmovedor apreciar com s'aplica a il·luminar la vegetació més humil, la figura escultòrica d'una olivera, l'estesa dels camps de blat, l'espectacular florida primaveral, el camí que es perd a l'horitzó, la presència càlida del bosc o la majestuositat de les muntanyes. Fa l'efecte que com a pintor ha sabut afinar i educar la mirada per transmetre l'emoció de l'instant, del moment màgic en què la llum dóna una estranya existència a l'entorn natural que ens acompanya i ens aconsola.
¿Qui no voldria tenir aquesta capacitat de meravellar-se davant de la vegetació més senzilla i davant de la panoràmica més imponent del nostre paisatge? Sortosament la pintura de Miquel Torrecilla existeix per fer-nos arribar aquesta necessitat d'instruir la nostra percepció visual i emotiva de la natura.