Però les mans oloroses de molsa,
les benignes mans de la meva
mare, són quietes per sempre,
allí, sota la nit dels xiprers.
Encalmada en aquest difícil somni,
tota la mar m'acompanya i escolta:
plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria?
«Aquest Nadal prop del mar», dins El caminant i el mur (1954)
***
D'ençà que, de jovenet, el vaig llegir, aquest poema de Salvador Espriu sempre més m'ha impressionat. Jo acabava de perdre el pare. I la pregunta del darrer vers «plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria?», em commovia, perquè en aquesta súplica hi reconeixia la meva veu.
Georges Bataille, pensador francès, transgressor i rebel, havia escrit pocs anys abans que «l'home és una súplica sense resposta». I aquesta afirmació, davant la mort dels qui estimem, creix i es fa dolorosa, com un clam en el desert.
Aquell Nadal, Espriu, per a qui la mort va ser una presència constant, sentint-se home fet de fang, com les figuretes del pessebre, i induït per l'olor de la molsa humida del pessebre, va recordar «les benignes mans» de la seva mare, perfumades per l'ombrívola planta quan el feia.
Aquests dies, tot fent memòria dels nostres morts -olors, gestos, carícies, paraules, mans benignes...-, ens podem fer preguntes: Som tan sols pura bioquímica? Un grapat de pols sideral -de fang- en el Cosmos infinit i sorprenent? Un ésser destinat al no-res? I encara: Qui es compadeix del nostre destí mortal? Qui ens respon? Hi ha algú que plori amb nosaltres?
Davant la mort intuïm un misteri i una necessitat de sentit. I «en aquest difícil somni» ens acompanya «tota la mar», és a dir, la immensitat de l'univers.
Si nosaltres mateixos fóssim la resposta a la súplica de l'altre, al crit dels desesperats de les nacions, als gemecs de la natura... tal vegada obtindríem resposta a la nostra súplica sobre el sentit de la vida i de la mort. I seria com endevinar en la foscor una claror insospitada.
