La ideologia

Joan Arús agrada. Així ho vam comprovar el diumenge 1 de juny durant la ruta literària que va organitzar La Pedra Fina sobre textos del poeta, conegut com a Mestre del Sonet. Els versos de tema natural van fluir pel paisatge de Castellar i Sant Feliu com un arbre, com una aigua, com un ocell que hi estiguessin íntimament vinculats. Què ho fa, que, trenta-dos anys després de la mort d'Arús, ara que en fa cent de la publicació del seu primer llibre, els seus versos facin el mateix efecte en qui els escolta avui que en qui els va escoltar en el moment de la seva redacció? D'alguna manera, Arús ha guanyat la batalla al temps. Continua sent entès i qui l'escolta hi troba un sentit.
El nostre va ser un poeta de fort arrelament a Castellar que, al mateix temps, i sense ser tan localista com s'acostuma a creure, va estar entre els primers noms de la cultura catalana dels primers trenta anys del segle XX. Una selecció de la seva correspondència ja ha estat preparada per Marc Comadran per a ser publicada quan algun editor vulgui fer-ho, i aquestes cartes literàries inclouen, entre d'altres, textos entre Arús i J. V. Foix, com a exemple que el castellarenc es va trobar de bon començament en sintonia amb l'esplendor cultural que van suposar els anys vint i trenta a Catalunya. No és cap casualitat que el poeta tingui un capítol propi a la Història de la literatura catalana de Riquer, Comas i Molas, i que Jaume Aulet l'hagi inclòs, al costat de Carner i Guerau de Liost, a la seva Antologia de la poesia noucentista.
Tot això no ens evitarà, ni de bon tros, tots aquells retrets que es vulguin fer al personatge Arús, a aquell propietari de terres que es va veure amenaçat per la revolució col·lectivitzadora que es va produir durant els anys de la Guerra Civil, per aquella onada d'atemptats contra el catolicisme. Arús va professar sempre, de totes totes, una fe catòlica que no li va permetre d'acceptar aquest tipus de fets. I hi va reaccionar en contra de seguida que va poder fer-ho sense perill. I va arribar a lloar Franco, quan aquest va visitar Sabadell el 1942. Dins aquest ordre de coses, caldria discernir molt bé entre allò literari, estètic, bell, i allò polític, crematístic, circumstancial. Jordi Castellanos va plantejar la possibilitat que Bearn o La sala de les nines, la novel·la de Llorenç Villalonga, hagués respost a l'impuls de l'autor mallorquí a justificar la seva actuació ideològica abans, durant i després de la Guerra. El conservadorisme ha estat present en molts bons escriptors dels segles XIX i XX a Catalunya. I també en molts de dolents, no cal dir-ho. Però la pedra de toc de la nostra vida com a lectors de literatura serà sempre aquesta: fins a quin punt renunciarem a l'experiència de bellesa que podem trobar en un autor quan sapiguem que la seva ideologia no s'avé amb la nostra?