Jaume Clapés Solé: "El meu primer record és a l’Auditori, veient assajar els meus pares"

· Què recordes de la teva època a Ràdio Castellar?
Vaig començar a col·laborar-hi el 2010, i vaig presentar amb la Melody Escobar dues temporades de El Galliner, el programa de teatre que feia l’ETC. Era un programa setmanal i ens ho passàvem pipa! Més tard, amb el Magazín Dotze, vaig col·laborar amb una secció de teatre, també una de youtubers, i un espai de personatges, a l’estil del programa La Competència. 

· Ho trobes a faltar?  
Sí, perquè la ràdio és molt lliure. A la ràdio no estàs preocupat per la recepció, és immediata i espontània, no visualitzes la gent que t’està escoltant. És el ritme radiofònic, els nervis, l’eufòria. Això em torna boig i no ho he trobat a cap altre mitjà. Bé, potser una mica a Instagram o al teatre.

· El teu idil·li amb el teatre comença de ben petit, oi?
El meu primer record de la meva infantesa és estar a l’Auditori antic, sense reformar, en aquells seients de vellut vermell, veient com assajaven els meus pares una adaptació de Els Pastorets. Feien de Josep i Maria. Recordo nits d’assajos, de sentir-m’hi com a casa. Un altre dels meus primers records són els bolos del cap de setmana del meu pare a  El jurament pirata de l’ETC. Amb sis anys, per superar la meva timidesa, em vaig apuntar a teatre amb Dani Coma.

· En quins papers i obres has gaudit més dalt de l’escenari?
De petit, amb 13 anys, vaig fer una adaptació de La cantant calba, que era teatre de l’absurd, dirigida per la Rosa Grané a l’ETC. Va ser un punt d’inflexió. També destacaria Històries girades, de Dani Coma, el Despertar de la primavera, o Te & Cookies, codirigida a quatre mans amb Joan Romeu, Eloi Creus i Joana Meler. Vam adaptar textos d’humor anglès, dels Monty Python, i l’èxit de públic va ser espatarrant. Va ser una experiència meravellosa. Vam riure molt.

· Aleshores et va picar el cuquet de dirigir i no has parat.  
Vaig estrenar-me dirigint amb una sessió del cicle de lectures dramatitzades Llegides de l’ETC. També vaig dirigir La lliçó d’Eugène Ionesco, el mateix autor de La cantant calba, i Apocalipsi de Lluïsa Cunillé. Aquest últim és un text que em fascina perquè convida a l’espectador a reflexionar, a fer una lectura pròpia. El meu primer contacte més professional amb el teatre va ser amb Amazing, l’espectacle de la Maga Melanie que dirigia el Mag Lari. Allà feia un personatge còmic i d’ajudant de màgia. Vam crear l’espectacle des de zero i vam girar dos anys. Després, a Madrid, vaig participar en l’obra de teatre el Dragón de oro, del dramaturg alemany Schimmelpfennig. Era la primera vegada que es feia en castellà a Espanya. És un text amb una mirada molt crítica a la societat actual, a com acull els immigrants. Va ser molt enriquidor.

· L’art és una eina reivindicativa? 
I tant, i no només quant a la immigració. Per exemple, que el col·lectiu LGTBIQ+ es vegi reflectit en la cultura és essencial per normalitzar.  Tenir referents no només en el dia a dia sinó a la cultura, a les sèries que consumeixen els joves, als mitjans, és vital. És el cas de la sessió de contes LGTBIQ+ que ha organitzat la Biblioteca Antoni Tort i en la qual he participat. Cal treballar perquè  els nens,  des de ben petits, tinguin referents i no se sentin estranys, i també perquè no facin bullying als infants que pertanyen a aquest col·lectiu. 

· I vas tornar a la màgia amb el  Mago Pop. T’hi sents còmode.
Gràcies a Joan Grané, em va arribar l’oportunitat de participar en l’espectacle del Mago Pop arran de la meva experiència amb el Mag Lari. M’ho vaig rumiar, vaig decidir fer una pausa de dos anys a l’escola Nancy Tuñón i vaig fer les maletes cap al teatre de la Gran Vía. Els inicis van ser durs, perquè vam crear l’espectacle del no-res,  però vaig aconseguir fer-me’l meu. A l’escenari es veu una part molt ínfima de tota la feina que fem els ajudants!

· Com vas viure el confinament?
Per a mi la pandèmia va ser secundària perquè a la meva mare li van detectar metàstasi al cervell, i va morir durant el confinament. Tot plegat, va ser molt dur, i fins fa poc, no he sortit  de la bombolla i he pres consciència de la magnitud de la crisi del coronavirus. Han caigut projectes, però n’han sortit de nous. Em deixo portar.  

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Transparència 

Un defecte que no pots dominar?
Tinc cops de geni

Una actriu i un actor?
Toni Collette i Enric Auquer

Una pel·lícula del confinament?
‘El far’ de Robert Eggers

Una cançó?
‘Cold little heart’ de  Michael Kiwanuka

Un llibre?
‘2666’ de Roberto Bolaño

Un plat?
La sopa amb formatge

Un viatge pendent?
Trepitjar Àsia 

Una ciutat?
Pamplona

Un racó de Castellar?
Un banc de pedra del parc de Canyelles

Un desig?
Viure el present