El dia que va morir Franco

“Va ser un esclat d’alegria”. Dolors Cos estava treballant a la botiga Queviures el Castell quan va arribar una notícia molt esperada: Franco acabava de morir. Anton Carbonell, aleshores un universitari de 20 anys, estava amb uns companys fent un treball sobre el teatre de postguerra i la propietària de la casa, en conèixer la notícia, va treure una ampolla de cava  –“bé, aleshores en dèiem xampany”, matisa Carbonell. La notícia va portar alegria a moltes llars de la vila, però la sensació era agredolça perquè al carrer aquesta alegria no es va deixar notar. Cos recorda “moltes trucades entre els amics. Va ser un esclat de joia més entre nosaltres que no pas de carrer”. Més contundent es mostra Antoni Mora, un estudiant de dret l’any 1975: “Ningú, o molt poca gent, va tenir el valor d’obrir l’ampolla de cava enmig del carrer tot i que se’n van obrir i força”. Anna Maria Alguersuari tenia 24 anys i va rebre la notícia durant una trobada entre amics. Com molts castellarencs, també va regar amb bombolles la benvinguda d’una nova etapa. “No va ser una sorpresa en absolut, ens ho esperàvem”, recorda. “Vam obrir el cava que teníem guardat, i ho vam celebrar”. En aquest sentit, era “la constatació que s’acabava una època i que començava una altra que ja s’estava covant amb aires reivindicatius i de reclamar llibertats”, explica Carbonell. Amb la mort del dictador havia de començar alguna cosa nova. Però, tot i que bufaven vents de canvi, “amb el temps veus què innocents érem. Va ser un moment d’eufòria. Em vaig sentir alliberada d’un feixisme potent que malauradament no ha desaparegut”, lamenta Alguersuari.

En el cas de Joan Vives, a mitjans dels anys setanta estava vinculat al sindicat de CCOO, i tenia forts lligams amb qui després seria alcalde de Sabadell pel PSUC, Toni Farrés. “En l’època que s’estava morint Franco estàvem treballant en la creació de comitès d’empresa. Encara vivia Franco i ho fèiem il·legalment, amb el perill que ens enxampessin. Esperàvem el moment amb candeletes”, rememora Vives.  L’aleshores sindicalista  explica que no va obrir l’ampolla de cava per respecte al seu pare, “que ens va dir que no ens havíem d’alegrar de la mort de ningú”. Vives detalla que es van viure moments “d’esperança i d’il·lusió”, per aconseguir un govern d’esquerres i avançar en la lluita dels drets dels treballadors.

_{Testimonis castellarencs rememoren la mort del dictador}

En aquell moment les idees polítiques ho impregnaven tot, la societat i també el món de la cultura. Carbonell recorda que poc després de la mort de Franco va poder assistir a l’actuació dels Rolling Stones a la Monumental, on “els grisos van atonyinar de valent gent a l’entrada”. La inèrcia de 40 anys de dictadura encara era molt gran i Dolors Cos en posa un exemple: “Tant la família del meu marit com a casa meva, havíem estat molt tocats durant la dictadura i llavors pensaves que ja era hora que aquesta persona marxés. El que més greu em va saber és que el meu sogre, que havia estat empresonat, va morir d’un infart uns dies abans que Franco i no ho va arribar a veure”. En aquesta línia, Antoni Mora, que en aquells anys estava estudiant precisament esborranys de la futura Constitució, recorda que, “per part de molta gent, sobretot senzilla, amb no excessiva preparació, es va pensar que hi hauria un canvi real. I efectivament va ser real perquè va entrar un rei en comptes d’un dictador, però el sistema va continuar exactament igual”. 

En paraules de Joan Vives: “Teníem l’esperança que seríem més democràtics, de trobar un oncle que és en una cuneta. L’esperança es va truncar amb la mort del Franco perquè no va passar res”. Una reflexió compartida per Mora: “45 anys després hem vist que el canvi no ens va portar enlloc i que aquell home ho va deixar tot ‘atado y bien atado’”. 

_{Així va donar ‘La Forja’ la notícia de la mort del dictador. || Arxiu d’Història Municipal}