La Carmeta o la Montoya, com la coneixen, va néixer a la vila però prefereix Sant Feliu, a on viu ara, perquè diu que li recorda el Castellar d’abans, de quan vivia per Cal Bogunyà i va ser la nena més feliç del món
· Tu i el Jordi sou pares de tres fills que vau adoptar a Ucraïna. Com esteu vivint la guerra?
Després de dos mesos, el que et diré no és políticament correcte, però crec que ens hi hem acostumat. Els meus fills tenen allà família, però per salut mental han de continuar fent la seva vida, és un tema de protecció de salut mental.
· Esteu en contacte amb la família que tenen allà?
Sí, tenen una germana gran, amb tres fills petits, de 4 i 3 anys i 3 mesos, i un altre germà amb una discapacitat i els ajudem econòmicament en la mesura que podem. Ells estan més o menys bé perquè viuen en una aldea, amb un hort, allunyats dels punts més conflictius.
· També us vau implicar molt promovent una recollida de bolquers i tovalloles per a nadons i gent gran.
Sí, juntament amb l’Anna Maria. Ens va arribar per un testimoni directe que els nens petits arribaven a la frontera amb bolquers de tres dies i la pell irritada i vam decidir recollir tot el possible i enviar-ho. La resposta dels amics i veïns va ser genial. Ara, la Nàstia, filla de l’Anna Maria i l’Àlex, el meu petit, han fet un voluntariat amb la Creu Roja de traductors, perquè ells parlen les dues llengües.
· Com vau arribar a fer l’adopció de la Yula, el Danielo i l’Àlex, que a més, són germans biològics?
Jo vaig portar durant 25 anys la cafeteria de l’Hotel Verdi, a Sabadell, i mirant el diari vaig llegir que TANO (Terrassa Nens d’Ucraïna) necessitaven famílies per un acolliment d’uns mesos. En aquell moment estàvem tramitant una adopció d’un nen al Nepal, que estava aturada pel conflicte entre els hinduistes i els maoistes, i vaig pensar, hi haig de fer alguna cosa. Així que vaig trucar a la meva parella de viatge, el Jordi –a qui vull fer un reconeixement perquè soc el que soc gràcies a la persona que tinc al costat– i vam fer l’acolliment d’un mes i mig del Danielo i la Yula. El primer dia que els vaig veure, per a mi, ja eren els meus fills, em van néixer del cor.
· Com vau fer el pas de l’acolliment a l’adopció?
Ells van tornar a Ucraïna i nosaltres ens vam dir, per què hem d’anar adoptar a l’altra part del món quan podem fer-ho aquí? Vam començar els processos per canviar la idoneïtat, que la teníem per a nens de 0 a 3 anys, i ara la necessitàvem per a una nena d’11 i un de 8. Vam agafar la motxilla i vam anar amb l’ONG a Ucraïna per veure’ls in situ. La sorpresa va ser que en arribar allà hi havia un germà més petit, de 4 anys, i era el meu Àlex, un nen amb moltes dificultats, però aquí seguim, lluitant. Vam marxar dos, vam tornar cinc.
· Sembla que darrerament les adopcions han anat disminuint.
No és una cosa que es faci d’un dia per l’altre. Jo vaig començar el procés amb 37 i vaig ser mare amb 43. A nosaltres ens van donar molt suport, però va ser un desgast. La persona o família que adopta ha d’estar preparada pel que pugui passar i és important fer el curs d’idoneïtat perquè quan vinguin dificultats, saber afrontar-les. Molts nens no tindran problemes però altres, per exemple, sobretot d’Ucraïna i Rússia, venen amb SAF, síndrome d’alcohòlic fetal. De vegades això deriva en problemes conductuals. Que igualment et pot passar amb un fill biològic, per això precisament s’ha d’estar preparat.
· Què ha suposat aquest camí?
He descobert un altre món. He vist que no és blanc o negre, sinó que té una infinitat de colors, com si mirés per un calidoscopi. Jo abans era una persona i ara en soc un altra. I sempre dic que jo els vaig adoptar com a fills, però ells em van adoptar com a mare. Som una família molt extensa, tenim comunicació amb la seva família, sempre els dic que han d’estimar la seva mare biològica. El cor és molt gran, hi cabem tots.
· Sempre has estat vinculada amb el voluntariat?
Sí, no sé si el fet d’estudiar a la Immaculada, on ens recalcaven molt els valors d’ajudar, va calar en mi. De jove vaig fer voluntariat a Aldeas Infantiles i darrerament soc voluntària de la Creu Roja aquí, participant en diferents projectes i al Pessebre Vivent de Sant Feliu, que som com una família i estem encantats amb la resposta, perquè a més ho fem amb molt d’amor.
11 respostes
Un tret principal del teu caràcter?
Jovial
Un defecte que no pots dominar?
M’entrego massa
Una persona que admires?
Els meus fills
Una afició?
Ajudar els altres
Quin plat t’agrada més?
L’arròs amb conill de la meva mare
Un cantant
Eros Ramazzotti
Un llibre?
Tots els de Danielle Steel
Una pel·lícula?
‘El Campió’, de Franco Zeffirelli
Un racó?
La terrassa del Centre Feliuenc
Un desig?
Que no ens oblidem de ser bones persones
Un comiat?
Fins aviat