Benjamí Benedicto: "Les víctimes no poden ser només un nom en un llibre generalista"

· Durant quants anys ha estat professor d’història?
38 anys. Quan vaig fer el COU em van encantar els professors que vaig tenir i vaig pensar que jo també volia ser professor. Vaig començar a un institut de Santa Coloma, després Barcelona, Sabadell i els darrers 26 anys a Sentmenat. Jo soc nascut al barri d’Horta-Guinardó, però vam venir a viure a Castellar perquè m’agradava més el poble que la ciutat i també tenia referències de l’atletisme a Castellar. 

· Com ha fet arribar la història als seus alumnes?
La variabilitat en el món de les classes és fonamental per fer classes atractives, que els alumnes no sàpiguen mai què s’hi trobaran. Em decanto pel món de la visualització. Amb els alumnes hem fet més de 500 vídeos, que es poden veure a YouTube posant “Institut Sentmenat” i les classes eren un constant activisme visual. L’aprenentatge ha estat més un constructivisme d’una sèrie d’activitats que no pas una classe magistral. Jo he tingut molt bons resultats del món dels aprenentatges i això es reflecteix en les notes de la selectivitat. Sempre he quedat molt content dels resultats dels meus alumnes. 

· També li agrada la investigació relacionada amb fets històrics.
Això em va sorgir a l’institut. Habitualment posava com a deures parlar amb gent gran per conèixer què els hi havia passat a la vida. Un alumne va entrevistar el seu avi, que havia estat al camp de concentració de Dachau. L’entrevista va derivar en un treball de recerca i del treball, el llibre Joan Escuer, biografia d’un deportat a Dachau, del qual som autors l’alumne, Francesc Tresserras, que ara és el director de l’Escola Emili Carles-Tolrà, i jo. El dia de la presentació van assistir altres homes de Sentmenat i em van dir “vam ser molts els que vam tornar a casa amb 35 kg”. I d’aquí va sorgir un altre llibre, amb un altre alumne, Marc Duran, titulat Els sentmenatencs de la Guerra Civil, el qual es va distingir amb el reconeixement de major investigació d’història feta a Catalunya aquell any, el 2007.  

· S’ha centrat en la nostra comarca, el Vallès Occidental.
Sí. Després d’això, l’Ajuntament de Polinyà em va demanar que fes una investigació similar del municipi perquè allà no hi havia absolutament res sobre la Guerra Civil. Em vaig dedicar durant cinc anys a investigar sobre la Guerra Civil i el franquisme, però també sobre industrialització, pintures romàniques... i a partir d’aquí van sorgir més investigacions amb els meus alumnes. Vam fer un web amb tota la gent del Vallès Occidental que va morir en camps d’extermini nazi, amb l’alumna Mar Cortilla, i un altre sobre els afusellats del Vallès Occidental. 

· I ara que ha arribat la jubilació, seguirà vinculat a aquesta disciplina?
Ara em dedico cada dia a fer una base de dades de tots els morts durant la Guerra Civil al Vallès Occidental i els afusellats a partir del 1939, perquè hi ha moltes connexions entre les poblacions. En aquests moments, per exemple, estic buscant dades sobre una nena de Montcada i Reixac, nascuda el 17 d’agost del 1917, l’única catalana que va morir a Auschwitz. Tot això m’ho plantejo com a un web de divulgació històrica que intentarà posar llum i dignificar totes aquestes vides, perquè penso que no poden ser només un nom i un cognom en un llibre generalista.

· L’altra gran passió seva, a banda de la història, és l’atletisme.
Sí, fa 32 anys que formo part del Club Atlètic Castellar (CAC). He estat molts anys corrent a la Lliga, a les proves de fons, maratons i mitges maratons. Ara corro 10 km cada dia, però no competeixo. Vaig entrar a la junta dels anys 90, una junta històrica, que va donar una empenta important a l’entitat. A mi em van encarregar fer la part dels escrits. Llavors venia a la ràdio, a la Forja i als Set dies amb les cròniques. I fins ara, que també us arriben a L’Actual. Tot per divulgar l’esport. I també vaig agafar el micròfon i soc l’speaker a les set proves que fem a l’any al CAC.

· D’on li ve l’afició?
El 1976 estava mirant la tele, les olimpíades, i va sortir un senyor, John Walker, que va guanyar els 1.500 m. Tenia un aspecte espectacular i vaig pensar que jo volia estar com aquell home. I després, vaig descobrir que les relacions d’amistat en el món de l’atletisme es donen en un ambient molt sa i fas amics de per vida. S’hi generen relacions socials de molt valor. 

11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
La perseverança
Un defecte que no pots dominar?
La impaciència
Quin plat li agrada més?
Les braves a una terrassa de la pl. Europa
Un fet a la història?
La Revolució Francesa
Un personatge històric?
Almodis de la Marca
Una pel·lícula?
‘Gran Torino’,  de Clint Eastwood
Un llibre?
‘Camí de sirga’, de Jesús Moncada
Un artista?
David Bowie
Una prova d’atletisme?
El cros per relleus mixtos
Un país?
Baviera
Un racó de Castellar?
Les pistes d’atletisme