Aplaudir, sí. Escoltar-les, encara més

Es vesteixen amb tres bates, unes ulleres de protecció, una mascareta senzilla i una altra al damunt, dues capes de barret i comencen a treballar. Les infermeres i les auxiliars van més equipades que mai. Hi ha gent que hi fica cullerades d'èpica bèl·lica i explica que s'encuirassen amb armadura i entren en batalla. Però, lluny de la deshumanització del soldat, el que distingeix la seva professió és el tacte, l'empatia, la capacitat per tenir cura dels altres.

Darrere de l'EPI (Equip de Protecció Individual) s'acumulen sentiments, emocions, fatiga. El testimoni de joves castellarenques és una petita escletxa per mirar d'entendre com es viu anímicament la situació al Parc Taulí, a la Vall d’Hebron i a Can Ruti. Aquests dies no només és bo aplaudir-les, sinó també escoltar-les. Elles han volgut explicar com se senten.

Dins l'UCI i emergències

Judit Sández té 22 anys i és la treballadora més jove de la Unitat de Cures Intensives de la Vall d’Hebron. Va entrar-hi al juliol, poc després d'acabar el grau d'infermeria. Els estudis t'ensenyen a treballar en un hospital, però no hi ha cap universitat que et prepari per topar de cara amb una crisi sanitària mundial: “Ni jo ni ningú estem preparats per viure-ho. Estem acostumats a trobar-nos complicacions, a veure gent morir. Però ara ningú pot venir a veure als pacients, acomiadar-se'n. Això et va afectant a poc a poc per dins. Et fa sentir impotència”, relata, advertint que els ingressats cada vegada són més joves. A més, cal enfrontar-se al col·lapse generalitzat, que provoca que hi hagi triatge de pacients als hospitals: “Sentim que com més aviat se'ls doni l'alta, abans podrà venir altra gent”.

Per afrontar l'allau de pacients, el Parc Taulí va traslladar Alexandra Moral de l'UCI neonatal a la d'adults, on ja havia treballat dos anys. Tampoc pot comparar la situació a res que hagi viscut mai abans: “Hem hagut d'acceptar que no podem cuidar com estem acostumats a cuidar, per falta de recursos i de personal. I això és dur, perquè a vegades no pots arribar a fer tot allò que sents que has de fer. I fa mal, fa mal veure gent que no pot estar acompanyada”, lamenta en una de les llargues notes de veu enviades per WhatsApp en què aconsegueix sintetitzar tot el que sent en pocs minuts. També al Taulí, però a urgències, hi ha Sara Béjar, auxiliar de 28 anys que des que és major d'edat treballa en l'àmbit de la sanitat. “No arribem on voldríem, estem desbordats. Hi ha tants pacients, però tants... Sentim ràbia i impotència. Estem anímicament destrossats”.

^{Alexandra Moral, de 26 anys, infermera a la UCI d'adults - CEDIDA}

La preocupació

A principis d'aquesta setmana, entorn d'un 12% dels infectats per coronavirus era personal sanitari, sobretot metges i infermeres. Mentre els toca submergir-se en la feina, els pacients acaparen tota l'atenció. Però les preocupacions afloren quan l'activitat s'atura. “M'estic vestint bé? Ho estic respectant tot? Funciona? M'infectaré i infectaré la família?”, es pregunta Sández quan surt del seu torn a l'hospital. “Dormo fatal, i tots els meus companys també. Només dormim bé després de fer les dotze hores, que estem destrossats”, explica Irene Montllor, de 26 anys, infermera a la Vall d'Hebron. Cada quinze dies, alterna la planta de pacients positius per Covid-19 amb la de pneumologia, menys per tal de poder descansar. La psicòloga castellarenca Mónica Oliver alerta que tot el que viu el personal sanitari, "la situació desbordant i molt impactant", és prou angoixant per provocar estrès posttraumàtic. “Ho afrontem amb professionalitat. Serem conscients del que ens ha passat quan acabi”, puntualitza, segura de si mateixa, Montllor.

^{Irene Montllor, també de 26 anys, és infermera de la Vall d'Hebrón. Va estudiar i compartir pis amb Alexandra Moral - CEDIDA}

12 hores al límit

Amb l'increment de pacients, s'han obert noves plantes, però el personal no ha augmentat proporcionalment i els recursos tampoc. Això ha provocat que el rendiment del personal sanitari s'hagi de multiplicar. “Passo nervis i suem de la calor. Les necessitats canvien i has d'estar a l'altura, donar el cent per cent”, explica per telèfon Alèxia Clos, recentment llevada al migdia després d'un torn de nit a Can Ruti. Com que a l'hospital necessiten mans a la planta d'adults, hi han traslladat les infermeres de pediatria com ella. “Arribo a casa amb moltes ganes de dutxar-me i no fer res. Esperar que passi un altre dia i sigui un dia menys. La sensació general és aquesta: un dia menys”, admet Moral, que també detalla que l'EPI li provoca úlceres al nas. Béjar ressalta com es carreguen les cames, l'esquena i, sobretot, les cervicals.

En vista de la situació extrema, el Govern espanyol ha autoritzat que els hospitals puguin contractar universitaris d'últim curs del grau d'infermeria. És el cas de Glòria Timoneda, que té 21 anys i, a falta d'entregar el Treball de Final de Grau per col·legiar-se, ha començat a treballar d'auxiliar sanitària. Lamenta que una oportunitat d'aprendre com aquesta sigui causada per un context tan greu. Tanmateix, considera que els estudiants estan prou capacitats: “Esperem estar a l'altura i aportar el nostre granet de sorra per millorar la situació”.

^{Alèxia Clos, infermera a Can Ruti, no perd el somriure, malgrat tot - CEDIDA}

^{Glòria Timoneda havia començat les pràctiques acadèmiques d'infermera, però el coronavirus les va interròmpre. Ara tornarà a un hospital per ajudar davant la situació - CEDIDA}

La companyonia
 

El treball braç a braç, més que mai, s'ha convertit en la dinàmica per afrontar la situació dins les plantes dels hospitals: “Ens protegim entre nosaltres. Intentem fer-nos la vida més fàcil”, sintetitza Moral. Clos s'aferra, també, a les companyes: “És impressionant. Anem tots a una, ens ajudem sempre que algú necessiti alguna cosa”. “Això et fa estar més tranquil·la”, reconeix Montllor. Per a Béjar, la pinya entre el personal a les urgències del Taulí també ajuda a tirar endavant. “I les bromes, en un moment com aquest, ajuden molt”, ressalta. 


Des de fora dels hospitals, el suport també es fa evident cada vespre, quan la gent surt als balcons i aplaudeix durant força minuts. A aquella hora, algunes de les infermeres i auxiliars comencen a treballar i ja no pararan fins l'endemà. Altres acaben el torn i van cap a casa, amb les cervicals carregades i els peus pesants com el plom. N'hi ha que dormen. I totes ho agraeixen. Però, tal com ressalten una vegada i una altra, prefereixen que les escoltem i no sortim de casa.

^{Sara Béjar, auxiliar a emergències del Taulí, fa 10 anys que treballa en l'àmbit de la sanitat. Ho té clar: Queda't a casa - CEDIDA}