El dit que assenyala la lluna

L’erudit cantautor, recent passavolant brussel·lès, arrenca circumloquis de gairebé cadascuna de les seves cançons. Un torrent enèrgic de paraules brolla del carismàtic Roger Mas a cent per hora, abans i després d’interpretar les peces líriques de la seva darrera joia, 'Parnàs' –l’anomenat cim mitològic, pàtria de muses i poetes. Té coses a explicar i a nosaltres ens agrada escoltar-lo. Ja es deu tractar d’això, vaja. Però per més introducció sublim que ens regali, les presentacions no aconsegueixen ser més eloqüents que la força que desprenen uns poemes de grans autors que, al llarg d’una vintena d’anys, el solsoní ha anat picant fins a parir aquest esplèndid disc.

Acompanyat d’una escorta musical de primer nivell, va brindar una vesprada única a la vila, un bany de talent a l’Auditori Miquel Pont. Hi va contribuir un trio format per Míriam Encinas –que, a més d’oscil·lar entre flautes i percussió, domina una indumentària musical ben curiosa, com la dilruba, que és un instrument propi d’afgans i indis, o la viola medieval–, per Xavier Guitó, als teclats, i per Arcadi Marcet, al contrabaix.   

Des de l’escenari, on ballaven intermitentment quatre o cinc llumetes, de tant en tant Roger Mas fixava la mirada en un horitzó tapiat per butaques i l’apuntava amb l’índex desplegat. Com els grans savis, que assenyalen la lluna.

Roger Mas va començar a flirtejar amb la música prematurament, i amb només cinc anys ja temptejava instruments. El seu primer fruit, Les flors del Somni, és de l’any 1997 i ha continuat estrenant discos fins a arribar al seu desè, el qual va presentar a l’Auditori el dissabte. Curiosament, ha desfilat pel romanticisme alemany a través d’una adaptació d’ El Rei dels verns, en part inspirada en la traducció que el nostre poeta castellarenc, Miquel Desclot, va fer de Goethe.

La posada en escena de 'Parnàs' a Castellar va virar des de Soleiada, de Joan Maragall, “un poema eròtic que ens parla de la Immaculada Concepció”, segons explicava, fins al seu col·lega Amadeu Vidal i Bonafont, a qui va descriure com “un tio amb aire de capellà abstemi que és fan del heavy metal”.  I va recórrer les Ruïnes d’Empúries, passant per l’amor obsessiu de Toni Gol i Roca, Monteverdi, Miquel Martí i Pol, amb qui es va iniciar poèticament a l’adolescència, o Jacint Verdaguer, “un dels grans poetes de la literatura universal, encara que l’univers no ho sàpiga”, va matisar, irònic.

El cantautor acabava les cançons capcot, probablement amb els ulls closos. El públic li regalava ovacions, responia curull amb xiulades d’alegria. Tampoc va faltar la simpàtica Oda a Francesc Pujols i deixà temps per homenatjar els presos polítics: “Els que són a la presó sortiran i els de l’exili tornaran. Ells no guanyaran mai!”. Una dedicatòria que complementà amb La calavera, “una cançó que li agrada molt a algú que conec, per això de passar fronteres al maleter”, va dir, sorneguer, referint-se a l’amic que ara resideix a Berlín. L’Auditori, una vegada més, va entregar els seus palmells, sonorament, al savi cantautor.